La Vanguardia (Català) - Diners
Desigualtat i redistribució
Fa algun temps vaig escoltar una exministra espanyola, ja a l’oposició, parlar de la “catastròfica” situació d’Espanya, on la desigualtat de la renda i la riquesa s’havien duplicat, i la pobresa s’havia triplicat. Sorprès per aquesta afirmació vaig fer un repàs mental de tots els indicadors de desigualtat i pobresa disponibles i no vaig poder trobar el més mínim indici de l’esmentada “catàstrofe”. És innegable que la crisi ha provocat un significatiu increment de la desigualtat de la renda. Noha passat igualambla riquesa, on Espanya té uns nivells de desigualtat baixos, explicat fonamentalment per l’alta proporció d’habitatge en propietat, tot i que per a molts polítics rendiment i riquesa o peres i pomes són el mateix.
Però tornem a la renda. L’instrument habitual per mesurar la desigualtat de la renda és l’índex de Gini que mesura quina és la diferència entre la distribució de la renda observada en un determinat territori i la situació de rendes iguals per a tots els individus. Per tant, l’índex de Gini té el valor 0 si hi ha igualtat perfecta i 100 en l’extrem de la desigualtat (per exemple un individu té tota la riquesa). AEspanya el Gini va pujar d’un 32,4 el 2008 a un 34,7 el 2014, fet que suposa un increment d’un 7%. D’aquí a doblar n’hi ha un bon tros. Ambla recuperació de l’economia, el Gini va millorar fins que el 2017 es va situar en un 34,1, tot i que un 5,2% per sobre del 2008. ComparativamentamblaUEhempassat de tenir un Gini 1,07 vegades la mitjana de laUEa 1,14 el 2017.
Adiferència del que moltes vegades es vol implicar en la lectura d’aquest augment de la desigualtat espanyola la causa no és que els “rics” guanyin molt més i els “pobres” molt menys. Entre un80% i un90% de l’increment de la desigualtat ve explicat per l’augment de l’atur. I aquí hi ha un fet realment sorprenent i una pregunta contrària a la que intuïtivament semblaria: comés possible que quan en un país l’atur augmenta d’un8% al un25% la desigualtat augmenti tan “poc”? Aquesta és la pregunta rellevant. Comés possible que enviant a l’esglaó més baix de la distribució un25% de la població, el Gini només creixi un 7%? La realitat és que el Gini de les rendes de mercat entre el 2007 i el 2014 va augmentarmolt més, un 11,5%, però els mecanismes de redistribució de la renda van aconseguir rebaixar significativament el seu increment. Defet, si tinguéssim en compte la prestació de serveis públics de sanitat o educació, per exemple, la desigualtat seria fins i tot menor. Però, s’hauria pogut fer una correcció més gran de la desigualtat a través de la redistribució?
La capacitat redistributiva de la despesa social i la prestació de serveis públics depèn de dos factors: el volum de pressupost destinat a aquestes partides i la seva eficàcia. Enl’última setmana tant l’OCDEcomlaUEhan cridat l’atenció a Espanya per la ineficient orientació de les transferències socials. Espanya apareix, ambPortugal, Itàlia iGrècia, a la cua de la classificació. AEspanya les famíliesambingressos baixos reben menys transferències monetàries que les famíliesambmés ingressos. L’OCDE calcula que les famílies del20% inferior de la distribució de la renda van rebre només un55% del pagament mitjà corresponent a totes les famílies mentre que les que se situen en el20% superior van rebre un60% més que la família mitjana. I si parléssim de prestació de servei públics aquest resultat fins i tot seria més dramàtic. Posem diversos exemples: el famós xec nadó es concediaamb independència de la renda familiar. Per tant, qualsevol, encara que la seva renda familiar superés el milió d’euros, podia cobrar-lo. Un altre exemple en prestació de serveis públics. Ales universitats públiques, excepte aCatalunya, ara per ara, els fills de famílies benestants paguen el mateix que els fills de famílies ambun nivell socioeconòmicmolt inferior. Per tant, reben una subvenció, al voltant del85% del preu públic, que és independent de la renda. És difícil pensar en un mecanisme menys redistributiu, tenint en compte que l’OCDE també alerta de l’escassa progressivitat del sistema fiscal espanyol. I per desgràcia les forces més reaccionàries de la universitat, que en temps passats va ser una institució progressista, van convocar manifestacions la setmana passada per posar fi a l’única oportunitat de redistribució que proporciona el sistema català de tarifació social de la universitat on els rics reben una subvenció menor que els alumnes de classes menys afavorides, i les universitats utilitzen aquests recursos per reduir els preus públics dels alumnes de famíliesambmenys recursos i els alumnes que no assoleixen els requisits acadèmics exigits per a la gratuïtat de lamatrícula.
Certament hi ha alguns autors que argumenten que és més eficient, en termes de redistribució, proporcionar prestacions universals en lloc de dirigirles als que tenen menys recursos. L’argument descansa en la hipòtesi que si les transferències són universals els ciutadans estaran més disposats a pagar impostos i es podran dedicar més recursos a despesa social. Tanmateix, és difícil pensar que algú vulgui pagar més impostos si rep menys del que paga, cosa que necessàriament hauria de passar si el sistema és redistributiu. Amés, l’evidència empírica disponible indica que les estratègies selectives dirigides a incrementar les transferències dels que més les necessiten funcionen bé a molts països.
Enresum, els mecanismes de redistribució de la renda en el cas espanyol han funcionat i han permès esmorteir l’impacte brutal que la crisi i l’augment de l’atur haurien pogut tenir sobre la desigualtat. Ambtot, aquest amortiment hauria pogut ser molt superior si el sistemahagués estat eficaç i en lloc de redistribuir recursos cap alsmés afavorits hagués concentrat la seva atenció en el grup dels més necessitats.