La Vanguardia (Català) - Diners
Banc d’Espanya: en vermell
Ernesto Ekaizer traça un demolidor relat del paper jugat pel supervisor en la crisi de Bankia
Un llibre blanc acostuma a traçar escenaris de futur. Un llibre negre acostuma a dibuixar els camins equivocats del passat. Sense oblidar els seus protagonistes. Ernesto Ekaizer s’ha embarcat a escriure’n un de molt fosc sobre la crisi de Bankia i de les caixes d’estalvis. I específicament sobre com van fallar elBancd’Espanya i laComissió Nacional del Mercat de Valors als ciutadans. El resultat, farcit d’un rosari de noms que en general no surten gens ben parats –els governadors Jaime Caruana i Miguel Ángel Fernández Ordóñez, el subgovernador Fernando Restoy, la presidenta de laCNMV, Elvira Rodríguez, per descomptat Rodrigo Rato, percitar-nealguns–, ésunrelat molt ben construït i encara més ben il·lustrat amb suculentes anècdotes sobre les intrigues i ferotges guerres internes entorn del cas Bankia. Un relat que resulta des d’ara torbador. Bàsicament perquè el mateix Ekaizer inclou a les primeres pàgines un quadre amb els ascensosquehanexperimentatdes d’aleshores molts dels protagonistes del Banc d’Espanya.
IEkaizeralseullibrenoparlanomés d’inacció davant la bombolla immobiliària o de negligència a l’hora d’actuar. Apunta sobretot a l’encobriment conscient de la situació real de Bankia a la sortida a Borsa per part dels organismesque haviendecontrolar-laiqueamésla van orquestrar. I nacionalitzat ja el banc, parla de la negació persistent dels supervisors sobre el fet que hi
hagués cap indici que el maig del 2012 s’obririen les portes de l’abismeperaBankiaiperalspressupostos públics. Totiquel’inspector del Banc d’Espanya José Antonio Casaus, cap de l’equip d’inspecció de BFA-Bankia, declara que en el primertrimestredel2011elgrupjaera “una màquina de perdre diners” i que estava en “un punt de no-retorn”. Sortiria al juliol aBorsa.
Salts endavant per guanyar temps per si sortia de la crisi, raó d’Estat, salvar el prestigi –o el futur– personal... Ekaizer recorda que la crisi de les entitats financeres a Espanya, que no només consistiaencaixespolititzades, comha mostrat la caiguda del Banc Popular, ha exigit ajuts públics de 122.122milionsd’euros. Comptabilitzant altres suports s’acostarien a 300.000 milions, unterç del PIB.
Lesimatgesquequedendelllibre són incomptables. La batalla de Restoy contra els seus propis inspectorsquesónpèrits del jutgeAndreu. Auditores que preparen els comptes que després auditen. El permís perquè les caixes que integraven Bankia no mostressin pèrdues a l’exercici 2010 carregant les seves pèrdues –9.207 milions– contra les reserves i no contra el compte de resultats: així es podien pagar els interessos de les preferents, aportar a l’obra social i pagar pels beneficis falsos una bonificació als seus directius... de 112 milions d’euros. Una altra imatge impagable: Fernández Ordóñez llegint les memòries de Greenspan i dient-li a Aristóbulo de Juan –que li ha proposat d’enviar els inspectors per detectar la veritable situació dels bancs– que el Mestre diu que “unbanc central no ha d’empipar els banquers”.
El 2010 les caixes de Bankia perdien 9.207 milions i se’n van donar 112 als directius