Aprovarà el Brexit pactat, el Regne Unit?

Les últimes setmanes he seguit ambgran expectació els esdeveniments relatius a la separació, no sé si definitiva, delRegne Unit d’aquest gran invent de prosperitat i pau anomenat Unió Europea.

El cas és que, en relacióamb el principi d’acord aconseguit entre les dues parts fa dues setmanes, no vaig poder evitar la sorpresa per la peculiar entrevista que va fer la respectableBBCa un alt funcionari comunitari. En aquesta entrevista, el funcionari expressava el seu cansament personal i tedi institucional en relacióambtot el procés i comentant el seu desig de tancar un acord definitiu, signarcommés aviat millor i “dedicar els esforços de laUEals nostres veritables problemes”. Al reporter britànic no li va agradar gaire la resposta, ja que va decidir posar fi d’una manera més aviat brusca –o no gaire britànica– a la conversa.

Aquesta aparent dificultat per voler acceptar la realitat, aquesta que apunta que laUEaprova sense escarafalls la marxa d’un dels socis més poderosos alhora que problemàtic en la curta història de la institució, podria ser l’avantsala de la realitat que se’ns acosta.

Enefecte, la Unió Europea va tornar a enviar aquesta setmana la pilota a la teulada britànica donant el vistiplau, per unanimitat i sense fissures d’última hora, a l’acord de retirada del Regne Unit i a la declaració política sobre la relació futura entre les dues parts. La cimera de caps d’Estat i de govern va autoritzar així un document complex i extens, en què es garanteix, a més, la no existència d’una frontera dura que divideixi Irlanda i s’aclareix el paper particular d’Espanya en els futurs acords entre laUEi el Regne Unit en tot el que estigui relacionatambGibraltar. La Unió Europea ha parlat, i ho ha fet de manera contundent: l’acord signat és l’únic “possible”.

El Govern de Theresa May, per la seva part, ara disposa de dues setmanes per convèncer els membres de laCambra dels Comunsque és aquest, i no un altre, l’acord definitiu que regirà la seva relacióamblaUEa partir del 29 de març del 2019.

La votació, prevista en algun momentde la setmana que comença el 10 de desembre, es planteja problemàtica perquèMayno tindria el vistiplau d’almenys 50 diputats conservadors, que s’afegirien als deu del Partit Unionista Irlandès i a la pràctica totalitat dels membres laboristes, nacionalistes escocesos i liberaldemòcrates. Al contrari, n’hi ha que pronostiquen que el vot al final serà favorable a l’acord, perquè un vot negatiu implicaria renegociar-lo precipitadament –hi podria haver més d’una votació– o per la por que suposa el salt cap al que és desconegut després de la data límit.

La realitat apunta a setmanes d’incertesamentre s’espera la decisió britànica. En aquest impasse convé tenir present que, en el cas de no deal, es pot organitzar demanera ordenada –acords en paral·lel per no interrompre l’activitat econòmica– o de manera caòtica, ambles implicacions que a curt termini tindrà una decisió o altra en l’economia i els mercats. Com a opcions alternatives d’última hora hi ha l’extensió de l’article 50, que faci que el Regne Unit s’estigui més temps a la UE, o la convocatòria d’un altre referèndum. I si al final el Regne Unit no se n’anés de la UE?