La política de la por

Sánchez fa servir l’amenaça de l’“Espanya franquista” per aprovar els pressupostos, en un repte als independentistes

Pedro Sánchez sembla de plexiglàs. La seva capacitat per canviari adaptar-se al esnoves circumstàncies és simplement sorprenent. Bé podríem dir que la seva divisa és allò d’“ahir deia blanc i avui dicnegre”, sense que aparentment li passi cap factura. El seu darrer moviment després dela clatellada electoral soferta a Andalusia, tradicional graner de vots socialista, ha estat instrumentalitzar la irrupció de Vox per tirar endavant els seus pressupostos: “Jo o el caos”.

Fer servir la política de la por ha estat moneda de canvi de tots els governs. Per als socialistes és vital aprovar els pressupostos generals de l’Estat (PGE) i acabar la legislatura. Com que els suports que va aconseguir per fer caure elGovern Rajoy a través de la moció de censura li han fallat, el president ha llançat el seu particular envit als independentistes: “Decidiuquèus convé més, una Espanya progressista ouna altrade franquista?”.

Sánchez sap que als independentistes la simple possibilitat d’haver d’enfrontar-se a un Govern format pel PP, Ciutadans i Voxelsposa els pèlsdepunta, com reconeixen en privat els dirigents nacionalistes. I té les coses clares: si no hi ha pressupostos no li quedarà més remei que avançar les eleccions, i el risc és que passi en l’àmbit nacional el mateix que a Andalusia, de manera que la suma del estres dretes sigui suficient per governar. En aquest escenari, el conflicte català passaria d’una lògica negociadora a una altra de frontis ta. Els independentistes p o- drien trobar-se davant un nou 155 duríssim, ambel risc de perdre, de cop, tot el que han aconseguit fins ara.

És evident que un partit de la dreta extrema com Vox no governaria, però es convertiria en el partit frontissa. És adir, p eral centre dreta seria el mateix que ha suposat la CUP per al PDECat o el que Podem està sent per al PSOE. Dit d’una altra manera: seria un catalitzador per reconduir la política territorial i imposar una estratègia ultra conservadora. Els líders del PP, Pablo Casado, i de Cs, Albert Rivera, tindrien l’excusa perfecta per fer el que sempre han desitjat i mainos’han atrevit.

La Moncloa torna atenir un altre relat perfecte. Pedro Sánchez es convertiria, davant l’opinió pública catalana, enunaespècie de Sant J ordien lluita contra el drac feixista. Qui s’ atrevirà a oposar-s’ hi? Ambels votsdePodemidel nacionalisme perifèric van fer caure el malvat Rajoy per mitjà d’una moció de censura “constructiva”. La Constitució exigeix que, quan cau un Govern, ha de ser substituït per un altre perquè no hi hagi un buit de poder. Sánchez ha intentat per tots els mitjans complir aquest mandat, i, per aconseguir-ho, fins ara ha trencat el bloc constitucional. Tot i això, els independentistes li han fallat i s’ha quedat en un terreny de ningú.

Amés amés, els excessos comesos per l’esquerra extrema de Podem i dels independentistes radicals han provocat una reacció en cadena de la l’anomenada “Espanya dels balcons”. El que ha passat a Andalusia es pot repetir a les eleccions municipals i autonòmiques de la resta del país, i això no agradaenabsolut als barons socialistes. Per tant, si a Pedro Sánchez li falla el “bloc progressista” no li quedarà mes remei quere compondre el bloc constitucionalista a fi de neutralitzar la dreta extrema. Impecable!

A Torra i a Puigdemont no els quedarà més remei que fer marxa enrere i buscar una fórmula per donar suport als pressupostos de l’Estat. I, si no ho fan, després que no es queixin. És una partida de pòquer. Està en joc la pròxima legislatura, que és la important. El resultat és decisiu per a l’economia. Una Espanya radicalitzada dispararà l aprima de risc iens portarà amb més rapidesa capau na nova recessió.

Encara que no governi, Vox podria ser el partit frontissa que donaria el poder a la dreta

DANI DUCH