Singularitat i robots amb ànima

La singularitat és el moment hipotètic (i temut) en què un algoritme d’intel·ligència artificial (IA) serà capaç de dissenyar autònomament un altre algoritme més intel·ligent que ell. En aquest cas s’entraria en un efecte en cascada en què cada màquina en dissenyaria una altra d’intel·ligència superior, fins a crear alguna cosa així com una amenaçadora intel·ligència superhumana. Aquest punt seria com un forat negre: és impossible saber què passaria després. No sabem si algun dia aconseguirem la singularitat. Però la IA està arribant a les nostres vides, de manera irremeiable i irreversible. La palpem a través d’aplicacions com Apple Siri, Microsoft Cortana, Google Home o Amazon Alexa. Les màquines tenen capacitats creixents d’interpretació del llenguatge natural, de reconeixement d’objectes o d’intel·ligència estratègica. Segons McKinsey, la IA sumarà 13 bilions de dòlars al PIB global, i un 70% de les empreses la utilitzaran el 2030. Les inversions mundials en R+D en tecnologies cognitives ja superen els 20.000 milions de dòlars. I la cursa tot just acaba de començar. La gran batalla s’entaula avui en la creació d’entorns conversacionals (el nou gran canal de venda), el reconeixement facial o els vehicles autoconduïts. Noves capes de disseny gràfic digital vesteixen els algoritmes de cares humanes, amb capacitats cognitives, socials i interactives. Les màquines reconeixen i interpreten les nostres emocions, i simulen les seves. Els bots, o avatars digitals, mantenen converses humanes no preprogramades amb una facilitat creixent. Si la màquina no coneix un tema, accedeix a bases de dades i l’absorbeix ràpidament. El procés d’aprenentatge que per a un nen dura quinze anys, un algoritme el desenvolupa en minuts. I, al final, en qualsevol reflexió sobre el tema sorgeix la pregunta: arribaran a prendre el control les màquines? Què hi ha després de la famosa singularitat?

Fa anys que imitem les estructures cerebrals mitjançant sistemes electrònics. Des del 1950 hi ha grups d’investigació sobre les famoses xarxes neuronals (arquitectures electròniques que simulen el cervell humà). Hi ha un know-how extens sobre el funcionament d’aquestes xarxes. Però no hem arribat a l’última frontera: la consciència artificial. Aquest tema em fascina. En quin moment serà conscient de si mateixa una màquina? Quan desenvoluparà alguna mena d’ego personal un algoritme? Podem crear intel·ligència artificial a imitació de la biològica, però no sabem pràcticament res sobre la consciència artificial. Aquest sí que serà un punt d’inflexió. Perquè, associats a la consciència, hi ha els sentiments i les emocions: podrà odiar o estimar una màquina? Sentirà amistat, pena, tendresa, motivació o eufòria? Pot ser ambiciosa una màquina? Les emocions són una classe de sofisticada solució evolutiva: som conscients que existim perquè l’evolució ens ha portat a aquest punt. En algun moment, algun primitiu avantpassat va començar a tenir consciència de si mateix i a desenvolupar estratègies de protecció i supervivència més eficients associades a aquesta consciència. De la consciència de la mateixa existència sorgeix la por, la generositat, el respecte, l’enveja, la revenja o la ira. És un apassionant misteri, encara no resolt per la ciència, entendre per què, a partir d’un grup de neurones, sorgeix una cosa anomenada consciència. A través de quins mecanismes genera un patró cognitiu superior, un dens cúmul de

Les màquines podran crear intel·ligència artificial, però no sabem gairebé res sobre consciència artificial

cèl·lules nervioses (anomenat cervell), i s’adona de la seva pròpia existència i, amb això, de la seva fragilitat i temporalitat? Potser l’explicació està en l’estudi de sistemes complexos i fenòmens d’emergència. Igual que d’un conjunt de píxels acolorits sorgeix La Gioconda, d’un conjunt de neurones connectades n’emergeix, d’alguna manera, la consciència. Se’ns crea un dubte existencial: som només màquines bioquímiques? El nostre cervell, és un conjunt d’algoritmes naturals suportats per processos químics i elèctrics? O hi ha alguna cosa més profunda, intangible, única, inimitable –i potser immortal– anomenada ànima que entronca amb una altra realitat metafísica, espiritual o religiosa? Perquè, si només som algoritmes bioquímics, amb tota certesa una màquina, en un moment o altre, podrà replicar el seu funcionament. I llavors tindrà consciència de si mateixa. Aquesta serà la veritable singularitat, el punt d’inflexió en què les màquines seran entitats dotades d’alguna mena de vida pròpia i, amb això, d’emocions. I aquí s’obren altres debats apassionants: arribats a aquest punt, aquestes “màquines conscients”, s’hauran de considerar éssers vius? Tindran drets i obligacions? Els juristes i els filòsofs tindran una feina ingent els anys vinents. Els experts asseguren que no hi ha pressa: sabem com es genera la intel·ligència, i hem dissenyat xarxes neuronals artificials per replicar-la, amb un cert èxit. Però la ciència està a l’alba d’entendre com es forma la consciència. Per això un humà és incapaç de crear una màquina conscient de si mateixa. Però hi ha camins alternatius: avui les noves tècniques de disseny generatiu creen arquitectures òptimes de dispositius a partir de les seves condicions de contorn o requeriments. Les màquines poden dissenyar altres màquines, per processos de prova i error, sense planificació, només experimentant a la recerca de la millor configuració. No seria forassenyat pensar a simular un procés evolutiu en un ordinador que, per regles semblants a les biològiques (competència per recursos virtuals), arribi a dissenyar de manera autònoma un sistema digital tan complex com un cervell, fins a superar el punt de fuga d’emergència de la consciència. Tindrem robots amb ànima? Llavors sí que haurem franquejat totes les fronteres de l’ètica, la filosofia i la tecnologia, la veritable singularitat.