Viure sense treballar

Imaginem-nos un país amb una sòlida economia basada en la innovació, una economia tecnològica molt automatitzada, amb una societat culta i sofisticada que decideix repartir els dividends d’aquesta economia: un xec mensual en cash a cada ciutadà, per la senzilla raó de ser ciutadà. Aquest és el principi de la renda bàsica universal (RBU), un concepte que culmina el discurs sobre el canvi tecnològic. Una renda que constitueix una xarxa de seguretat que impedeix caure sota el llindar de pobresa i que es concedeix a tothom, independentment del salari i de la condició laboral. Una proposta revolucionària d’innovació social. Té sentit? Hi ha defensors en tot l’espectre ideològic. Pels progressistes, significa l’abolició directa de la pobresa. Per alguns liberals, l’essència de la llibertat personal (ningú no pot ser veritablement lliure sota la tirania de la misèria). Pels conservadors, la substitució d’un Estat del benestar ineficient (amb incentius que deriven en trampes de pobresa –només es percep l’ajuda si es continua sent pobre– i desmesurats sistemes burocràtics de gestió que generen més costos que els mateixos ajuts). Per molts, l’RBU seria la mesura definitiva de pau i justícia social: les classes mitjanes precaritzades són terreny adobat per a inestabilitat política, populismes i neofeixismes. Per d’altres, l’RBU evitaria el col·lapse del mateix sistema capitalista: si la societat es precaritza i la desigualtat s’estén, qui consumirà?

Anem cap a un futur sense feina? L’historiador Harari ens parla de la useless class (classe inútil). Si la producció en massa va crear feina en massa, sembla que la digitalització en massa no ho farà. Serem substituïts per màquines? Davant un canvi tecnològic sempre han emergit noves feines. Ara bé, i si aquestes noves feines també les duen a terme algoritmes i robots? No seguim els luddites del segle XIX (treballadors tèxtils que destrossaven la maquinària per l’amenaça d’atur). Ningú no frenarà el canvi tecnològic i, a curt termini, la tecnologia és una gran font de progrés: com més tecnologia més competitivitat, més bones exportacions, més feina i més possibilitats de dissenyar un sòlid Estat del benestar. És imprescindible obrir el debat a llarg termini, però. Com indiquen estudis d’Oxford, si cap al 2060 tota feina humana podria ser desenvolupada per un algoritme digital o robot, caldrà pensar quina classe de societat volem en aquest horitzó. Podria ser que ens alliberéssim de la necessitat de treballar si un sistema digital ho fes per nosaltres?

Si això fos així, caldria buscar mecanismes redistributius. Segons Brian Arthur (Stanford), si els ingressos totals de les llars americanes (8,5 bilions de dòlars) es distribuïssin equitativament entre els 116 milions de llars, cada llar tindria uns ingressos de 73.000 dòlars. Ara bé, 43 milions de nordamericans viuen en la pobresa i 100 milions en la precarietat. No som a l’edat mitjana: la tecnologia genera abundància. Es crea riquesa com no se n’havia creat mai fins ara, però no es distribueix.

Al llarg de la història s’han postulat diverses formes d’RBU: des del filòsof renaixentista Thomas More, amb el seu Utopia (1516), fins a líders tecnològics actuals com Mark Zuckerberg, Elon Musk o Bill Gates, passant per científics com Stephen Hawking, inversors com Warren Buffett, líders

La renda bàsica És el final de trajecte d’una societat culta i sofisticada que es basa en una economia competitiva de la innovació en estats actius

civils com Martin Luther King o economistes de diverses orientacions com Keynes o Friedman. Al món s’han dut a terme nombrosos projectes pilot, si bé tots parcials i a una escala tan petita que costa de treure conclusions. I hi ha ferotges detractors que en remarquen les debilitats. L’RBU desincentivaria la feina? Efectivament, n’hi ha que deixaria de treballar, per bé que una part faria tasques socials (atenció a nens i gent gran) i d’altres, veient el seu risc vital mínim cobert, optarien per emprendre iniciatives pròpies. Alteraria la meritocràcia social? Potser no és just que algú que no contribueixi al progrés (que opti per no treballar) rebi una renda, però encara és menys just que qui vulgui treballar no pugui fer-ho i sigui condemnat a la misèria. Ens la gastaríem en alcohol? Els estudis no diuen això; al contrari, sembla que milloren substancialment les ràtios sanitàries. És una classe de neocomunisme ineficaç? No. És un nivell mínim, sense renunciar a la llibertat econòmica individual. Crearia inflació? Potser, però tècnicament no és inflació: es distribueixen els diners en circulació; no se’n creen més.

Noruega disposa d’un fons sobirà sobre la riquesa del petroli que ha generat en un trimestre plusvàlues de 15.000 euros per cada ciutadà. Israel no té recursos naturals, però obté rèdits de les inversions públiques en start-ups deep tech, que reinverteix en noves start-ups. Per què no es pot constituir fons sobre el talent i la riquesa tecnològica d’un país? Si demà llegíssim a la premsa que Dinamarca implanta una RBU diríem: “Quin país tan avançat!”. Efectivament, l’RBU és el final de trajecte d’una societat culta i sofisticada, sustentada en una competitiva economia de la innovació i desenvolupada per estats emprenedors, capaços d’invertir pacientment en projectes estratègics de llarg termini. Només una first-mover nation es podrà permetre una RBU. Malauradament no anem per aquest camí. El 2018 la meitat del pressupost estatal d’R+D va quedar per executar. En l’últim rànquing d’innovació europea Espanya cau tres posicions i totes les comunitats autònomes retrocedeixen. El sud d’Europa està condemnat a la precarietat? No. Portugal ascendeix i ja se situa com un dels líders innovadors d’Europa.