El ‘Titanic’ català

Quan encara no hem sentit cap disculpa ni explicació –amb la limitada excepció del president de CaixaBank– per les catastrofistes prediccions macroeconòmiques de fa dos anys arran dels mesos culminants del procés, ara tornem a trobar-nos lamentacions sobre la suposada pèrdua de dinamisme de l’economia catalana i l’erosió del seu paper entre les comunitats autònomes espanyoles. Tant li fa que Catalunya continuï sent el 2018 la primera regió econòmica espanyola, amb un 19,14% del PIB. El suposat mal govern o la simple inacció d’una Generalitat només preocupada per la independència en serien els responsables.

Aquestes profecies negatives, fetes sovint amb voluntat d’autocomplir-se, obvien sistemàticament el que pudorosament ara s’anomena efecte seu o efecte capitalitat. És a dir, la concentració sistemàtica d’inversions, activitats i reguladors a la capital del Regne que, combinada amb la terciarització, la concentració i la creixent hegemonia financera en l’economia, generen una combinació certament imbatible. Ni una paraula del continuat dèficit fiscal, ni del fet que la inversió efectiva de l’Estat durant el 2018 només fos un 10,4% del total. Silenci absolut sobre les informacions que asseguren que es van retirar 35.000 milions en dipòsits públics i parapúblics dels bancs catalans els primers dies d’octubre del 2017 amb l’objectiu de condicionar-los perquè s’enduguessin les seus i arrosseguessin les empreses més vinculades i tota la resta que poguessin.

És ben segur que els fets de la segona meitat del 2017–atemptats a la Rambla i imatges de violència policial inclosos– van tenir impacte econòmic a curt termini, però es va concentrar en les inversions immobiliàries estrangeres –que ja patien la moratòria hotelera de Barcelona– i el turisme de luxe. Un impacte segur que molt més petit que el generat pels aldarulls de les armilles grogues a París durantmesos. Precisament perquè les activitats més conjunturals i especulatives tenen un pes limitat a l’economia catalana, l’afectació fou més limitada.

No cal dir que no tot són flors i violes a l’economia catalana, amb importants marges de millora en termes de productivitat. Els continuats processos electorals –com també passa a Espanya– i l’alentiment de les dinàmiques de gestió pública que això comporta tampoc no són positius. Però fer abstracció que continuem lluitant amb un braç lligat a l’esquena i amb un competidor directe permanentment sobreestimulat és allunyar-se de la realitat. Poder competir sense constrenyiments i sense aportar dopatge a la capital del Regne hauria de ser l’objectiu prioritari dels qui realment es preocupen pel futur econòmic català. Altrament, només assistim a una nova versió de la cançó de l’enfadós del Titanic català.

Competir sense coercions hauria de ser l’objectiu prioritari dels qui realment es preocupen pel futur econòmic català