Nostàlgia compartida

Sense posar en dubte la imparable progressió que protagonitzaran els vehicles compartits els anys a venir, els defensors de la diversió associada a la mobilitat no podem evitar la sensació que cert sentiment de nostàlgia s’apodera d’una part del nostre cor. En el temps que fa que han estat instal·lades a les principals ciutats del món, les flotes d’ús compartit han demostrat que han arribat per quedar-s’hi, i alhora es caracteritzen per la falta d’empatia que susciten entre els seus cada dia més nombrosos usuaris.

Les persones que entenem el maneig d’un automòbil o una motocicleta com un exercici tan imprescindible a la nostra tasca quotidiana com agradable, gaudim conduint els nostres propis companys sobre rodes, aprofitant-nos dels seus avantatges i acceptant-ne els inconvenients. Als comandaments d’un vehicle compartit, encara que també hi ha significatives excepcions que venen de gust, sovint desapareix part del vincle emocional, transformat en una freda relació entre usuari i màquina.

I és que, per a moltes persones, conduir adquireix un significat vital, una dimensió que transcendeix al simple fet de traslladar-se d’un lloc a un altre. Per a aquest tipus de conductor, la mobilitat compartida és funesta, d’igual manera que els cotxes autònoms significaran una veritable tragèdia. Esperem que l’avenir no sigui tan pervers com per eliminar completament el plaer de governar el nostre destí a la carretera.