La Vanguardia (Català) - Diners
Nous horitzons per a la política d’habitatge
Després d’un període massa llarg de fre, contenció i, fins i tot, retrocés en les estratègies de política d’habitatge, és indubtable que ara som en un punt crucial per a un canvi de signe de la tendència. La confluència de noves normatives a Catalunya, amb el nostre debat pressupostari, amb el debat pressupostari estatal i, potser, amb noves legislacions estatals, sembla que apunta en aquesta direcció, i obre una porta d’esperança.
Una de les pitjors conseqüències, i més contradictòries, de la gran crisi financera i immobiliària que hem viscut en l’última dècada ha estat la pèrdua de potència de les polítiques d’habitatge. Tant en el terreny d’instruments concrets i de desplegament normatiu com de descens dels pressupostos públics destinats a aquesta matèria.
Mentre estàvem en plena crisi es va desviar el focus de la política d’habitatge, que hauria de donar resposta a les necessitats generals de la població, cap a l’atenció a les famílies afectades més directament. Però la mateixa crisi estava sumint una part molt important de la població en un estat de resignació que es va interpretar des de les instàncies públiques com la desaparició d’una problemàtica. La falta d’ocupació entre els joves desanima i dissuadeix del plantejament d’emancipació i, per tant, de la demanda d’habitatge. Però això no es pot confondre amb una inexistència del problema, sinó que és una acumulació oculta de necessitats que tard o d’hora afloraran, com passa des del 2017.
En aquest sentit, el fet que els pressupostos generals de l’Estat descendissin la seva dotació en l’àmbit de l’habitatge dels 1.500 milions anuals, dels anys 2009 i 2010, als 450 milions del 2018 i el 2019 (una caiguda d’un 70%) mentre l’IPC pujava un 12%, s’hauria de qualificar de miopia o de ceguesa respecte de l’evolució profunda de les necessitats de la població.
Les comunitats autònomes –i alguns municipis– amb els seus pressupostos articulen polítiques d’habitatge més o menys potents, però la gran aportació pressupostària que es destina a polítiques estructurals d’habitatge ha estat la dels pressupostos de l’Estat, que es reparteix en funció de quotes preestablertes i segons objectius concrets entre les autonomies. La pràctica desaparició d’aquesta aportació substancial ha frenat les iniciatives tant autonòmiques com municipals, que s’han vist obligades a concentrar els seus esforços a atendre les emergències. És una mostra d’aquesta afirmació la caiguda rotunda dels habitatges de protecció oficial: dels 68.000 iniciats el 2009 als 5.200 el 2018, en el conjunt d’Espanya, o dels 10.500 iniciats el 2009 als prop de 1.000 anuals entre el 2013 i el 2018, a Catalunya.
El percentatge de despesa en protecció social en habitatge d’Espanya, incloent-hi totes les prestacions públiques i privades a les famílies per al pagament de l’habitatge, és dels més baixos d’Europa: el 2011 suposava un 0,23% del PIB i durant els anys de crisi ha descendit fins a un 0,1%, mentre que la mitjana europea és d’un 0,6%.
Es comprèn que amb aquesta exigua contribució els esforços per millorar les condicions d’allotjament de les famílies es mostrin estèrils. Només es podrà capgirar la situació si s’entén que cal redoblar la implicació econòmica i mantenir-la al llarg del temps, com fan els països que consideren l’habitatge l’eix central de la cohesió social i l’antídot contra la desigualtat.
Polítiques de sòl: compra, urbanització; polítiques de promoció o adquisició de nous habitatges enfocats especialment al lloguer assequible i social; polítiques de millora del parc existent en accessibilitat i en eficiència energètica; polítiques preventives de la pèrdua de l’habitatge mitjançant ajuts als llogaters; mesures de foment del lloguer assequible amb garanties públiques i subvencions fiscals als propietaris que ofereixin preus raonables (per sota dels índexs de referència); polítiques de lluita contra el sensellarisme. Totes necessiten, a més d’un marc jurídic clar, un suport econòmic potent i estable per ser viables. Tot sembla indicar que ha arribat el moment que els pactes polítics poden recollir aquest diagnòstic i traduir-lo en decisions de distribució pressupostària justa.
Cal redoblar la implicació econòmica, com fan els països amb l’habitatge com l’eix de la cohesió social