Sobre la vida, l’univers i tot plegat

La setmana passada el professor Ferràs escrivia en aquesta mateixa pàgina sobre Isaac Asimov, Arthur C. Clarke, Ray Bradbury, Carl Sagan i George Lucas arran del centenari del naixement del primer. Permeteu-me de convidar Stephen Hawking i Douglas Adams a la festa.

Asimov va explorar a Jo, robot la cada cop menys futura relació entre humans i robots i va postul·lar les seves tres populars lleis: un robot 1) no pot fer mal als humans ni per acció ni per omissió; 2) ha d’obeir els humans sempre que no contradigui 1, i 3) ha de protegir la seva existència sempre que no contradigui ni el punt 1 ni el 2.

A 2001 Clarke va imaginar una trobada, no amb una intel·ligència més avançada, sinó amb dues: una d’artificial –l’ordinador HAL– i una de naturalesa alienígena. Podem llevar el factor humà de la presa de decisions? De la guerra també? El comportament de l’omniscient HAL, que prioritza l’objectiu de la missió per damunt de la vida dels astronautes, és una violació flagrant de la primera llei de la robòtica d’Asimov, però que nogensmenys la porta a l’èxit.

El contacte amb la intel·ligència alienígena avançada és el culmen de 2001 .Ala part final, l’astronauta acaba dins d’una habitació d’hotel de luxe que li han preparat els alienígenes perquè se senti com a casa; han agafat com a model les imatges de les emissions de televisió que els han arribat de la Terra.

Carl Sagan, a la seva imprescindible sèrie de divulgació Cosmos (1980), calculava amb l’equació de Drake les possibilitats que tenim d’arribar a establir contacte amb una civilització extraterrestre. Concloïa amb un avís per a navegants: a la Terra, sempre que dues civilitzacions de diferent nivell tecnològic s’han trobat, a la menys avançada li ha tocat el rebre. Un escenari que Ray Bradbury imaginava a Cròniques marcianes, en què l’arribada a Mart i la colonització del planeta vermell per part dels humans acabava en l’extinció dels marcians.

Déjà vu.

Els marcians de Bradbury eren com nosaltres, amb sentiments, somnis i matrimonis avorrits. Quan pensem en vida extraterrestre tendim a ser massa antropocèntrics i del tot carbonocèntrics. Hi podria haver vida més enllà del carboni? Segons el cosmòleg Max Tegmark, la definició més simple de vida és “qualsevol procés que pot mantenir la seva complexitat i es pot replicar”. Aquests som nosaltres,

PREGUNTES Quan una criatura pregunta per què la lluna és rodona, la resposta més usual és “Què vols, que sigui quadrada?”

les amebes i els virus biològics, però també els virus informàtics; segons aquesta definició, HAL era un ésser viu.

Podria passar que en un eventual contacte amb una civilització més avançada, qui ens fes l’habitació de l’hotel no fos cap ésser biològic basat en el carboni sinó que fos un ésser digital basat en el silici. Arribats a aquest punt res no ens permet afirmar que això que anomenem realitat no sigui —en realitat— una simulació d’un programa d’ordinador molt sofisticat; tant, que fins i tot ens permet preguntarnos si vivim en una simulació.

I si l’espai no és tal com ens pensem, tampoc no ho és el temps. Einstein va demostrar que no hi havia un temps absolut, que espai i temps són una sola cosa i que a més s’expandeix i es contrau com un xiclet. I Stephen Hawking en va escriure la història, la del temps. Vaig tenir l’ocasió d’assistir a la conferència que va fer a la UAB l’any 1988 amb motiu de la presentació del seu llibre Breu història del temps, i us puc ben assegurar que l’espai de l’auditori es va expandir per poder encabir la gentada que volia sentir l’astrofísic.

En els cinc dies que Hawking va ser a Catalunya va visitar l’Ajuntament, el Palau de la Música, el Museu Picasso, Santa Maria del Mar, va pujar a les golondrines del port i va passejar per la Rambla, on va anar de dret sol cap a un quiosc. En una entrevista posterior va explicar que se sentia orgullós de veure un llibre de ciència com el seu envoltat de publicacions d’entreteniment popular com revistes pornogràfiques.

Afegiu als coneixements anteriors l’humor genuïnament britànic i irreverent d’Els Joves (BBC, 1982-1984) i obtindreu la (mal anomenada) trilogia de cinc llibres de Guia galàctica per a autoestopistes de Douglas Adams. Aventures intergalàctiques, viatges en el temps, la Terra com a ordinador planetari del qual som components i la resposta a la pregunta fonamental sobre la vida, l’univers i tota la resta. Si en voleu saber la resposta poseu “What’s the answer to life the universe and everything” a Google. El llibre entra a examen.

A la introducció d’Una breu història del temps, Carl Sagan escrivia que avui en dia només la mainada fa les grans preguntes transcendentals perquè encara no tenen prou coneixement per no fer-les. Apuntava que el sistema escolar no fomenta prou l’esperit crític en edats primerenques i desencoratja plantejar-se les preguntes fonamentals, que sovint són respostes amb dogmes o desqualificacions. Quan una criatura pregunta per què la lluna és rodona, la resposta més usual d’un adult és “Què vols, que sigui quadrada?”, en lloc de dir-li que no ho sap però que en poden trobar la resposta o que ningú no ho sap encara i que si estudia molt potser un dia ens ho podrà explicar ell.

Tots aquests visionaris van conservar tota la seva vida una curiositat infantil que els va portar a imaginar-se famílies marcianes, ordinadors intel·ligents i viatges en el temps; que els va portar a fer-se les grans preguntes de la humanitat una i altra vegada i a respondre-les sense prejudicis, i que divulgant-les van fer que milions de persones tornéssim a ser infants i ens ho qüestionéssim tot; fins i tot si no hi pot haver llunes quadrades o planetes amb dos sols, com Tatooine a La guerra de les galàxies.

Per saber-ne més podeu recuperar de Youtube la conversa God, the universe and everything else entre Stephen Hawking, Carl Sagan i Arthur C. Clarke. Emès a la televisió britànica el 1988, s’hi veuen tres nens parlant 52 minuts dels orígens de la vida, de Déu, de l’univers i de tot plegat.