Per un impost (alt) al CO2

No hi ha gaires dubtes que el canvi climàtic és assignable a l’acció humana, sobretot per la via de cremar combustibles fòssils que generen efecte hivernacle. La reacció al problema està en marxa, però és d’un abast tan insuficient que es dona per fet que a final de segle la temperatura global haurà augmentat més que l’1,5ºC establert com a objectiu. El problema és global i la resposta hauria de ser planetària. Les actuacions locals, totalment necessàries, tenen poca incidència i poden resultar estèrils si tu actues però el teu veí no ho fa. Qui diu veí, diu regions, països o blocs econòmics del tipus Estats Units, Europa o la Xina. Precisament la UE lidera la lluita i, sense anar gaire lluny, anuncia un pla de finançament per a aquesta dècada que durà la zona a les emissions neutres el 2050. Una mobilització de recursos de més d’1 bilió d’euros indica que el repte s’entoma seriosament. A veure si els membres de la Unió, com ja ha fet Alemanya, s’ho prenen així.

El repte és tan transversal i revolucionari que, per la seva natura, l’ha de liderar el sector públic, però sense el concurs i la implicació del sector privat no podrà tirar endavant: per exemple, pel que fa a la transició cap a les energies renovables o el pas al cotxe elèctric. Tanmateix, hi ha una actuació addicional a escala de la UE que caldria prendre’s més seriosament: establir un impost universal acompanyat d’una política aranzelària específica per al carboni. No és un invent nou, però l’aplicació en l’àmbit del canvi climàtic sí que ho és. Molts creuen que reduir una externalitat del tipus que ens ocupa seria la millor solució al problema, entre ells 27 premis Nobel d’Economia nord-americans, juntament amb 21 personalitats de màxim nivell del món econòmic, també d’aquest país, tal com ho van expressar l’any passat en un document sobre els “dividends del carboni”.

Aquests són alguns punts que semblen fonamentals de l’impost en qüestió: hauria de ser universal; aplicat de manera general sense excepcions, no com es fa ara amb el selectiu mercat d’emissions europeu; progressiu en el temps, per tal d’estimular la innovació en la reducció d’emissions; hauria de substituir les regulacions sobre el carboni, perquè quedés senzillament l’impost, i s’hauria d’aplicar establint aranzels d’entrada al carboni de les importacions i compensacions a les exportacions pel mateix concepte. Tot això només té sentit a escala de la UE. Si Europa realment vol liderar de manera efectiva i eficaç la lluita contra el canvi climàtic, no ho pot fer sense una imposició convincent al carboni; si cal, de manera que sigui fiscalment neutra, començant per restringir els drets d’emissió actuals i a poc a poc fer l’impost universal. Per entendre’ns, el 2030 tothom hauria de pagar per les emissions, amb preus de més de 100 euros per la tona de CO2 per a tothom, enfront dels 25 euros actuals que paguen els sis sectors industrials subjectes al mercat d’emissions. Un sacrifici que bé val la pena pel planeta que deixem als nostres fills. O no val la pena?

Hauria de ser universal, aplicat de manera general sense excepcions i progressiu en el temps