La Vanguardia (Català) - Diners
Per què el teu cap és un inútil
Els criteris de selecció prioritzen l’excés de confiança i l’egocentrisme i penalitzen les dones
Una recerca a Google de l’expressió “el meu cap” s’autocompleta amb predicats com ara “em parla malament” o “em crida”. També amb “és un psicòpata” o “és un inútil”. No hi ha cap dubte que la gent amb caps excel·lents i empàtics no googlegen sobre aquest tema, però, segons afirma l’argentí Tomás ChamorroPremuzic –professor de Psicologia Empresarial del University College de Londres i cap científic de talent de Manpower Group–, les estadístiques diuen el mateix. Segons Gallup, un 65% dels nord-americans preferirien canviar de cap abans que un augment de sou. Però, com afirma l’autor a ¿Por qué tantos hombres incompetentes se convierten en líderes? (y cómo evitarlo), això denota falta de visió: el següent cap podria ser pitjor.
Aquests caps, recorda, són majoritàriament homes: el 2017 les dones eren un 44% dels treballadors de les empreses de l’S&P 500 i un 6% dels consellers delegats. Quan l’autor va dir a una clienta que escrivia un llibre sobre les dones i el lideratge, ella li va suggerir: “Vols dir que escrius dos llibres?”.
Arribats a aquest punt, Chamorro-Premuzic es pregunta si l’abundància de mals líders i el fet que la majoria siguin homes estan relacionats. Creu que sí. I el problema són els criteris de selecció: si tants incompetents es converteixen en líders, defensa, és perquè els seus defectes de caràcter es confonen amb senyals de talent o lideratge. Trets com ara l’excés de confiança o
Empresa Activa | Paper, 16 €
l’egocentrisme, en comptes de veure’s com una alarma, porten a exclamar: “Quin paio tan carismàtic!”. Hi ha més trets: arrogància, brusquedat, inconsciència de les pròpies limitacions i una gran admiració per si mateixos. De fet, apunta, són els seus grans fans i fan networking i autopromoció contínuament. Però aquests efectes no entorpeixen les seves carreres. Al contrari. No és estrany: Freud deia que “el narcisisme d’una altra persona té una gran atracció per a algú que ha renunciat a una part del seu”. El producte és que tant en els negocis com en la política hi ha un excedent d’egocèntrics i incompetents manant. I que a les dones els recomanen comportaments masculins per ascendir, com ara “creu en tu mateix” o “sigues tu mateix”, com si un pogués ser algú altre, ironitza l’autor.
I destaca que hem de canviar la visió sobre el lideratge: no és una recompensa personal sinó un recurs per a l’organització, i és bo si augmenta la motivació i el rendiment. Líders que empoderin en comptes de cremar, que inspirin en comptes de crear ansietat. La prioritat és elevar el nivell de lideratge: un de dolent és molt costós. I per això demana canviar els criteris de selecció per d’altres –coneixement expert, intel·ligència i curiositat adoben el lideratge potencial– que prediguin el rendiment real a l’empresa i no pas l’èxit de la carrera del líder. Ara, denuncia, hi ha un sistema patològic que premia els homes per la seva incompetència i castiga les dones: les poques que hi arriben tarden un 30% més i de mitjana són quatre anys més grans, tot i que quan manen tenen més intel·ligència emocional, autocontrol, empatia i lideratge transformacional.
Els defectes de caràcter, denuncia l’autor, es confonen amb senyals de talent o lideratge