Més impostos o menys despesa

La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, prepara una pujada fiscal que acabarà repercutint en les classes mitjanes Incrementar la productivitat

El nou Govern progressista d’en Pedro i en Pablo apujarà els impostos. No li queda més remei, ja que ha de quadrar la reducció del dèficit públic que li exigeix Europa i incrementar la despesa social que li imposen els seus socis de Podem. La seva intenció és “que paguin els rics”, però tots som conscients que al final acabaran pagant les classes mitjanes, com sempre ha passat. Tant és així que ha començat a circular per la xarxa un suposat diàleg que va tenir lloc fa gairebé quatre segles entre Jean-Baptista Colbert i el cardenal Mazarino. Una conversa que bé podria haver estat entre el president Sánchez i la seva ministra d’Hisenda, María Jesús Montero:

–Montero: Per aconseguir diners hi ha un moment que enganyar el contribuent ja no és possible. M’agradaria, senyor president, que m’expliqués com és possible continuar gastant quan ja s’està endeutat fins al coll...

–Sánchez: Si ets un simple mortal, quan estàs cobert de deutes vas a parar a presó. Però l’Estat és diferent. No es pot enviar l’Estat a la presó. Per tant, l’Estat es pot continuar endeutant.

–Montero: Vostè pensa això? Amb tot, necessitem els diners. I com els podem obtenir si ja hem creat tots els impostos imaginables?

–Sánchez: Se’n creen d’altres.

–Montero: Però ja no podem llançar mes impostos sobre els pobres.

–Sánchez: És cert, això ja no és possible.

–Montero: Aleshores, sobre els rics?

–Sánchez: Sobre els rics tampoc. Ells no gastarien més, i un ric que no gasta no deixa viure centenars de pobres. Un ric que gasta sí.

–Montero: Aleshores, com hem de procedir?

–Sánchez: Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres. Són tots els que treballen somiant a arribar a enriquir-se algun dia i tement arribar a ser pobres. És a aquests a qui hem de gravar amb més impostos. Aquests, com més els prenguem, més treballaran per compensar el que els prenem. Són una reserva inesgotable.

Exactament és el que passarà amb l’aportació dels pressupostos generals per a l’any que ve, que estan en fase d’elaboració. Apujaran els impostos a bancs, elèctriques i grans empreses en general, que al seu torn ho compensaran apujant preus als ciuta

Espanya no genera prou estalvi per finançar el seu desenvolupament. Per això ha de captar diners de fora i això fa que acumuli un deute públic d’1,2 bilions d’euros, que representa un 97% del que produïm en un any (PIB), un dels més alts del món. A mitjà termini és una situació insostenible i una espasa de Dàmocles per al futur. La solució és incrementar la productivitat: el contrari és pa per avui i gana per demà. dans, i seran els de sempre els que acabin pagant els plats trencats. A més a més, apujaran taxes, peatges, aranzels, copagaments, impostos al tabac, l’alcohol i tot allò que se’ls pugui acudir. És a dir, es tracta d’apujar la pressió fiscal sense que es noti, encara que per a això calgui valer-se del rebut de la llum, el sol o el vent. El que sigui...

Els polítics no ens volen dir la veritat de la situació, que en el fons és molt simple: Espanya no pot pagar impostos com els dels Estats Units i gaudir d’un Estat del benestar com el d’Alemanya. Beure i bufar no pot ser. Una cosa o l’altra. Per pagar els serveis públics que es volen i mantenir els nostres comptes públics sanejats hauríem de tenir una pressió fiscal com els països nòrdics. És a dir, necessitaríem recaptar uns 100.000 milions d’euros a l’any més, i per això caldria reduir el poder de compra de milions de ciutadans i rebaixar els beneficis de centenars de milers d’empreses.

Aquest és el dilema: més impostos o menys serveis públics? Com diu el meu admirat Andreu MasColell, “la universitat de franc és impossible”. Segons la seva opinió, no n’hi ha prou a incrementar la pressió fiscal; caldrà introduir el copagament sanitari i altres mesures per racionalitzar la despesa pública. I, sobretot, és fonamental incrementar la productivitat, i a per això és vital un ensenyament més bo i més recursos per a inversions en infraestructures i per a recerca i desenvolupament, encara que calgui ser més austers en l’increment de la despesa social.

Serien fonamentals un ensenyament més bo i més recursos per a infraestructures i l’apartat d’R+D

GETTY