Un nou final

Les últimes previsions de creixement econòmic dels principals organismes internacionals reiteren l’aplicabilitat de termes com ara estabilització tènue, lentitud o modèstia per descriure l’economia mundial. Ja fa uns quants anys que l’exsecretari del Tresor dels Estats Units Larry Summers va fer servir l’expressió “estancament secular” per advertir-nos que no havíem ni d’esperar ni enyorar les taxes de creixement insostenibles dels anys previs a la crisi. Després de la displicent acollida a aquell enfocament, les previsions recents el revaloritzen, sense que ara per ara sembli concretar-se el contrapunt de l’“optimisme tecnològic” de la nova onada d’innovació. És menys conegut que l’expressió “estancament secular” ja va ser utilitzada el 1938 per Alvin Hansen, un dels principals introductors de les idees keynesianes als EUA, per mirar d’explicar que el “llegat” de la depressió dels anys trenta seria llarg, per raons no gaire diferents de les que ha assenyalat Summers per a la postcrisi més recent.

Així mateix, a la dècada dels trenta Keynes ens advertia de com la “trampa de la liquiditat” podia situar les nostres economies en un període llarg de tipus d’interès en mínims històrics, amb efectes que incloïen el que va denominar l’“eutanàsia del rendista”. La constatació recent que els tipus d’interès seran “més baixos durant més temps” (FMI dixit), amb la ja evident “eutanàsia de l’estalviador”, ens situa davant un altre revival de situacions descrites al final de la Gran Depressió.

És cert que ni el creixement ni els tipus d’interès no es van estancar en nivells ínfims de manera prolongada després de la dècada dels 1930, entre altres raons perquè als efectes de les polítiques de new deal als Estats Units i a les formulacions de l’Estat del benestar que, en plena guerra, va portar lord Beveridge al Parlament britànic, es va afegir l’enorme xoc que va suposar la Segona Guerra Mundial. Quan la pau va arribar el mix de polítiques de demanda keynesianes i polítiques socials à la Beveridge van dibuixar un model socioeconòmic molt diferent del preexistent. En l’actualitat necessita reformulacions profundes, tant per recuperar els retrocessos amb què es van instrumentalitzar algunes respostes d’austeritat com per atendre unes realitats tecnològiques i socials profundament transformades.

El mateix final per a una història semblant? No en un aspecte crucial: davant els que frivolitzen amb una nova confrontació agressiva en la lluita per l’hegemonia, hauríem de ser capaços d’“escriure un nou final” per la via de la cooperació i no del conflicte. Hauríem de ser capaços, per convicció o fent de la necessitat virtut, d’unir energies a escala global a fi d’afrontar reptes conjunts tan intrínsecament supranacionals com els mediambientals i la transformació de les enormes innovacions tecnològiques en prosperitat inclusiva. Malgrat les dificultats, es pot... i cal fer-ho.

Després de la Gran Depressió es van estrenar polítiques socials; ara hem de reformular el model per a la prosperitat futura