Piketty i Catalunya

Ens ha visitat l’economista de moda entre l’esquerra europea alternativa, el francès Piketty. Presentava el seu darrer llibre després de les vendes milionàries de l’anterior i, de pas, no ha dubtat a qualificar l’independentisme català com a fenomen de les classes altes insolidàries, amb un projecte futur de país de paradís fiscal com ara Luxemburg.

Piketty fa uns diagnòstics sobre les desigualtats globalment prou interessants, amb propostes agosarades i suggerents. Però pel que fa a Catalunya sembla que no està gaire ben informat. Els errors de Piketty són sintèticament dos. El primer, i més greu, sosté que són les classes altes catalanes les que volen la independència perquè són insolidàries i no volen que els impostos que paguen vagin a parar a les zones pobres d’Espanya i, en el futur, d’Europa, quan Catalunya ja és també un contribuent net a Europa. Però és que el sistema fiscal espanyol provoca que el gruix dels impostos no els paguin les classes altes ni les grans empreses, sinó les classes mitjanes i les empreses petites i mitjanes. Aquestes darreres sabem que tenen una pressió fiscal efectiva molt superior a les empreses de l’Ibex 35 i similars. I les rendes altes, sobretot si no provenen del treball assalariat, també tenen mecanismes per rebaixar dràsticament la càrrega fiscal.

A més, els catalans rics no estan preocupats perquè el retorn dels impostos en recursos per a l’educació, la sanitat o les pensions sigui molt inferior al que caldria, perquè ells es proveeixen d’aquests serveis i prestacions de manera privada. Per tant, els perjudicats pel dèficit fiscal català són les classes mitjanes pels impostos que aporten i aquestes mateixes i les classes baixes per la qualitat insuficient dels serveis que reben. Més de 40 anys d’aquesta solidaritat forçada no sembla tampoc que hagin ajudat gaire que les regions espanyoles més endarrerides s’hagin acostat a les més riques. És més, el recent escàndol del cas ERO a Andalusia reforça les sospites que els recursos addicionals obtinguts de la solidaritat catalana han servit sobretot per obtenir pau social a còpia de generar una xarxa clientelar i una població acomodatícia.

Finalment, no és difícil saber que els partits majoritaris de l’independentisme –ERC i JxCat– són fortament europeistes i partidaris que la futura república catalana sigui un Estat federat d’Europa. Destacats economistes sobiranistes han posat com a referència Àustria o Dinamarca per al futur del nostre país. Altra cosa seria que si al final ens veiéssim obligats a restar fora de la UE. També hi ha possibilitats de vida, com demostren Noruega o Suïssa i ara, segurament també, el Regne Unit o Anglaterra.

Tanmateix, és més probable que un eventual suport europeu a un referèndum d’autodeterminació a Catalunya acabés generant un Spexit. Aleshores, la república catalana seria acollida amb els braços oberts a Europa, com sembla que passarà amb Escòcia si aconsegueix independitzar-se.

Els perjudicats pel dèficit fiscal català són les classes mitjanes pels impostos i les classes baixes per la baixa qualitat dels serveis