Viure en la incertesa

La generació que va néixer durant l’últim quart del segle XX ha perdut els referents. No hem assistit al final de la història que va pronosticar Fukuyama. Després de la caiguda del mur de Berlín donàvem per descomptat que el món convergia cap a un estàndard econòmic i social únic: economia de mercat i democràcia liberal, sustentada sobre unes classes mitjanes sòlides. Europa Occidental, els EUA i el Japó havien arribat a la meta de la prosperitat. Només calia esperar que la resta de països s’hi anessin sumant. El segle XXI, però, ens ha trencat tots els somnis. El sistema de mercat s’ha ensorrat tres vegades en vint anys (bombolla d’internet, crisi subprime i Covid-19). Com comenta Lassalle, amb els atemptats de les Torres Bessones del 2001 vam perdre la seguretat, la crisi financera del 2008 va volatilitzar la nostra prosperitat i la Covid-19 ens ha fet conscients de la nostra fragilitat sanitària. Alguns països es van escorant cap a la precarietat davant la inoperància d’unes classes polítiques divisives incapaces de construir i cooperar.

Em va impactar la mirada desconcertada del meu fill, horroritzat davant una llarga cua d’un banc d’aliments. Això passa aquí, papa? És la mirada de la nostra societat, del nostre moment històric. M’indignen els que enarboren informes parcials de competitivitat i innovació que posicionen els nostres territoris en l’elit planetària. Només cal pensar en quantes ofertes d’ocupació digne tenen els nostres joves, quants d’ells han de construir el seu futur en altres països i quants professionals excel·lents es troben en situacions de precarietat. Hem acaronat la prosperitat amb els dits, però ara se’ns escapa. Així i tot, les nostres bases són sòlides i podríem ser optimistes: globalment avancem cap a una societat tecnològicament sofisticada, que podria donar resposta a bona part de les necessitats de l’ésser humà. L’acció decidida i intel·ligent dels governs serà decisiva per orientar la direcció del creixement i fer-lo compatible amb la sostenibilitat i el benestar compartit.

Paul Romer, premi Nobel d’economia i autor de la teoria del creixement endogen (segons el qual la tecnologia i l’esperit emprenedor de les societats són el veritable motor del progrés econòmic) ho explica amb una foto molt il·lustrativa: un grup de joves estudiant

El futur Acaronem la prosperitat amb els dits, però ara se’ns escapa; així i tot, les nostres bases són sòlides i podem ser optimistes

amb la llum de l’aeroport de GuineaConakry. Sense accés a electricitat, l’única zona il·luminada de la ciutat és aquesta. Cap d’ells no es pot pagar la instal·lació d’una xarxa elèctrica. La llum que emana d’un fanal és un bé no rival: que hi accedeixi un individu no impedeix l’accés a d’altres. El seu cost marginal tendeix a zero. La il·luminació pública en països en desenvolupament és una gran metàfora del rol de l’educació, la ciència i la tecnologia en les nostres societats: constitueixen les veritables fonts de prosperitat. Les inversions intel·ligents en educació i R+D d’avui marcaran el destí de les generacions futures en un món que s’encamina decididament a una intensa fragmentació i polarització tecnològica estimulada per la rivalitat entre els EUA i la Xina.

En aquest entorn d’incertesa, les empreses també han perdut els referents. Fa anys que la planificació estratègica està liquidada. Com es pot competir en un escenari de canvi permanent, gairebé espasmòdic? L’analogia que em ve al cap és la d’un esquiador al cim d’una muntanya, un dia de boira intensa. Com planifica el descens, si no té visibilitat? Només hi ha una opció: llançar-se. Avançar sense por. L’estratègia: entrenar unes cames de ferro per adaptar-se dinàmicament al terreny mantenint el centre de gravetat estable. Prendre decisions de pressa, aprendre i pivotar cap a relleus més favorables. La planificació estratègica se substitueix per l’adaptació estratègica, la capacitat de fluir en entorns complexos i inestables. Fortalesa interna i agilitat. Així ho fan els líders.

Google es defineix com a “AI First” creant i reforçant un nucli de capacitats en intel·ligència artificial que li permetrà competir en diferents sectors (els motors de cerca per internet, el vehicle autònom, la internet de les coses). Tesla ataca el sector de l’automòbil amb una ràpida ofensiva en la direcció del canvi tecnològic, i desenvolupa bateries elèctriques imbatibles. Amb tot, pivota cap al sector energètic buscant economies d’escala, després de constatar que encara no té massa crítica per enfrontar-se frontalment a rivals vint vegades més grans en sèries productives. L’empresa d’èxit és la que explora, experimenta i du a terme ràpids escalats quan descobreix una oportunitat. I, si l’atac no funciona, pivota i canvia de direcció.

La Covid-19 ha significat una mena de reset per a la nostra societat. Haurem d’aprendre a resetejar-nos constantment. No serà mai massa tard per tornar a començar. Segons el Fòrum Econòmic Mundial, les capacitats crítiques per al futur són el pensament analític, l’aprenentatge actiu, la creativitat i la iniciativa permanent. Enrere queden la memorització, l’habilitat manual i la planificació. Hem d’entrenar els nostres joves en aquestes noves capacitats. L’èxit professional estarà en la convergència entre humanisme, emprenedoria i tecnologia. Emprenedoria entesa com a capacitat sistemàtica de superació de reptes vitals, siguin quins siguin. Els coneixements i els continguts quedaran obsolets a mesura que unes tecnologies en substitueixin d’altres. Les capacitats internes són les cames fortes de l’esquiador que s’adapta dinàmicament al terreny. Ens hem de formar en capacitats d’adaptació i resposta ràpida, especialment en algunes: aprendre a aprendre, aprendre a emprendre i, sobretot, aprendre a oblidar.