El mal ús dels fons UE?

La recessió que ens assetja serà d’una duresa extrema, i el pitjor és que ens agafa com a país en una situació de debilitat pressupostària tan notòria que, lògicament, l’“ajuda europea” està ocupant el paper central de la trama.

Sobre el BCE, el guió ens ha portat fins a la relativa eufòria després de l’últim augment del volum del seu programa temporal de compra de deute públic i privat (PEPP), a començaments de juny. Pel que fa a la Comissió Europea, hem oscil·lat cap a un augment, tot i que no unànime, del reconeixement a la seva determinació i canvi de paradigma. No en va als primers 540.000 milions d’euros (Mede, BEI i reassegurances d’ocupació) s’hi podrien afegir els 750.000 milions del Next Generation EU obtinguts amb endeutament UE per concedir dues terceres parts en subvencions i la resta en préstecs a llarg termini. Assumint que es posin en marxa aquests plans europeus i coneixedors que els fons que poden arribar a Espanya potser s’acostaran als 200.000 milions entre els dos paquets, 80.000 dels quals en subsidis, sorgeixen crítiques tant en el volum com en la dilució fins al 2024, però sobretot reivindicacions que es poden resumir en: “Com ho tenim o ho tindrem, això nostre?”.

Hi ha moltes veus que reclamen prioritat o més urgència, però molt poques d’amoïnades pels efectes nocius que provocarà l’augment de l’endeutament públic o que exigeixen planificació i eficàcia en l’ús d’aquests fons. Encara més greu: tampoc en els estaments governamentals no es percep cap consciència de la responsabilitat, ja que aquests ajuts no s’haurien de regir per atendre les pitjors afectacions (el passat), sinó per fer inversions que ofereixin viabilitat i rendiments en termes d’ocupació i competitivitat (el futur). No es tracta tant de salvar empreses i llocs de treball amb poques expectatives en sectors obsolets, sinó de crear noves ocupacions en indústries i empreses que puguin garantir continuïtat en el creixement.

El panorama polític a Espanya no ens està donant missatges prometedors. Governs febles que han d’oferir compensacions a altres forces polítiques i al mateix electorat, i oposicions decidides a fer caure els governs per sobre de la col·laboració que exigiria una crisi d’aquestes dimensions. Un panorama desolador amb, a més a més, el risc moral que actuem amb relativa despreocupació o frivolitat pel caràcter europeu dels fons, cosa que podria agreujar la situació.

Davant això, benvinguda sigui una dosi de condicionalitat externa si adopta ella mateixa uns objectius adequats cap a superar la baixa productivitat de la nostra economia, consolidar a mitjà termini els comptes públics i a no fer cas dels “cants de sirena” de nacionalitzacions i intervencionismes.