La nova globalització

La globalització és una història d’èxit, tot i que amb reserves significatives, com ha evidenciat la Covid-19. Un simple virus que surt de la ciutat xinesa de Wuhan ha portat el caos al món. La Xina va trigar a informar sobre el brot del virus. Cada país ha actuat pel seu compte. A l’Organització Mundial de la Salut no se li ha fet gaire cas.

Hem vist que, quan hi ha una emergència, els proveïdors llunyans són incapaços de produir els productes estratègics que es necessiten. Mascaretes, respiradors o antibiòtics, tot es fabrica a la Xina. Ja s’havia comprovat que les cadenes logístiques d’aprovisionament per a les indústries, si són massa distants, són fràgils i que moltes en algun moment havien aturat la producció per manca de components. S’ha evidenciat un cop més que la globalització financera s’ha allunyat massa de l’economia real, i ha creat distorsions, i que el dúmping social i mediambiental és una pràctica habitual. Tot plegat porta tensions a la societat, augmenta la desigualtat social i evidencia la necessitat d’un nou model de globalització.

En moments d’emergència només els governs i el sector públic tenen capacitat d’actuació. A Espanya hem tingut la sort que hem disposat d’un sistema sanitari públic potent i un personal amb vocació professional que, malgrat les retallades, ha pogut salvar moltes vides. També gràcies a l’Estat de benestar i a l’ajut de la UE s’han pogut pal·liar, en part, els efectes devastadors per a les persones i les empreses.

La globalització neoliberal poc regulada porta a situacions en què es prioritza el benefici sense tenir en consideració les conseqüències per a les persones o el medi ambient. Necessitem que es posin límits a la globalització financera i a la pràctica del dúmping. Davant els reptes mundials futurs, és imprescindible la visió, la coordinació i l’acció a escala planetària. En definitiva, la nova globalització necessita regulació i governança. La UE ha de ser una capdavantera de la nova globalització, del multilateralisme i de la governança mundial. Ara ha de fugir de polítiques proteccionistes, però ha de protegir sectors i empreses estratègiques.

De cara a futures emergències, la UE ha de coordinar que els centres de producció al seu territori puguin cobrir les necessitats vitals de productes sanitaris, alimentació, comunicació, energia o subministraments. La UE hauria de signar acords amb empreses, bàsicament privades, que garanteixin que en casos d’emergència tenen prou capacitat de producció i estoc. Però el més urgent és prendre mesures per pal·liar la crisi econòmica i social i, en paral·lel, avançar en la unió mentre es defineix un Projecte Europeu de Futur ambiciós i, així, poder impulsar una nova globalització que, amb altres països, iniciï una etapa de prosperitat dels ciutadans.

Cal que es posin límits a la globalització financera i a la pràctica del dúmping davant els nous reptes que s’obren al món