L’oficina espacial

L’Scott ha estat confinat en un espai massa petit massa temps. “Que casa teva també sigui l’oficina no és un fet trivial. Quan et despertes ja ets a la feina, i quan vas a dormir continues a la feina. Pot ser l’espai més meravellós del món, amb les millors vistes del món, però no deixa de ser la feina”, explica.

I no només la feina. Casa nostra ha estat aquests últims mesos aula, gimnàs, parc de jocs i mil coses més en una combinació impossible de funció, forma i horaris. Hem demanat al nostre habitatge la mateixa adaptabilitat, versatilitat i escalabilitat dels entorns digitals. Estem massa acostumats a com s’adapta l’espai digital contínuament a les nostres necessitats individuals. Més enllà de les recomanacions personalitzades de Google, Netflix o Instagram, mòbils i ordinadors s’adapten a la llum ambient, ens fan recomanacions en funció d’on som o ajusten el consum de la bateria en funció de les aplicacions que fem servir. Casa nostra no ho sap fer.

No parlo de regular la il·luminació, la temperatura o els accessos: parlo de l’espai físic per si mateix. L’habitatge és la inversió més gran que fem a la vida i la que menys s’adapta a nosaltres. La paradoxa és que nosaltres canviem –vivim sols, ens casem, tenim fills, tenim gos, se’n van els fills, ens separem, tornen els fills–, i el nostra habitatge no.

En general els habitatges no han estat pensats per ser una oficina. Tampoc han estat pensats per viure-hi tot el dia, només unes quantes hores a la nit. Podríem fer que s’adaptessin a les nostres necessitats? El concepte d’algoritme és aplicable a l’espai? És comparable la navegació per una estructura de continguts al recorregut en un habitatge? Al cap i a la fi la feina d’un arquitecte de la informació i el d’un arquitecte de l’espai no són tan diferents: un ordena l’espai informacional i l’altre el físic; un afegeix una capa d’informació a la informació i l’altre afegeix una capa d’informació a l’espai; un decideix si un text és un títol, subtítol o cos, i l’altre si un espai buit és la cuina, el menjador o la sortida.

A la pel·lícula L’apartament, de Billy Wilder, Jack Lemmon és un treballador d’una empresa d’assegurances que viu sol en un apartament que els seus superiors fan servir com a meublé. Treballa en una immensa oficina on tots els despatxos són iguals, no destaca res, i el

Teletreball Per treballar a casa necessitem que l’espai físic s’adapti a nosaltres tal com s’hi adapta l’espai digital

gris és el color predominant. Una oficina qualsevol de Manhattan o de Barcelona dels seixanta. L’oficina és un món, i la casa, un altre. Si la casa és plena de distraccions imprevisibles –la finestra que dona al carrer, el gat que et puja a la falda, la rentadora i la veïna que demana sal–, l’oficina és al contrari, previsible i sense distraccions. Els teòrics ho anomenen desprovisió sensorial: si no hi ha estímuls de l’exterior, els estímuls que rebem –tots de la feina– s’amplifiquen i es perceben com més importants amb el consegüent augment de focus.

Aquesta teoria funciona molt bé en entorns d’oficina no connectada on els estímuls són previsibles i provenen només de l’entorn laboral immediat, però és poc eficient en entorns connectats com els d’a.C. (abans de la Covid19). En aquests entorns els estímuls arriben de manera aleatòria, en multiplicitat de formats, canals i aparells, i tots requereixen la nostra atenció focalitzada. I això és un problema, perquè per definició el nostre cervell no pot focalitzar l’atenció en dos estímuls alhora. Quan parlem per telèfon i llegim un correu alhora no fem multitasca; fem canvi ràpid de tasques, i canviar de tasca també és una tasca, que pot arribar a un cost de fins a un 40% del temps productiu d’una persona (Meyer, 1997).

Quaranta anys després, al Silicon Valley d’abans de la bombolla, l’oficina connectada d’una empresa emergent o tecnològica és al contrari de la de L’apartament. A les seves oficines trobem taules de ping-pong, minigolf, piscines de boles i tobogans. Als campus de les més grans, a més, restaurants de franc amb cuines del món, dentista, bugaderia, llar d’infants, piscina i gimnàs. L’oficina deixa de ser un espai de desprovisió sensorial i es converteix en un espai de sobreexposició sensorial, un lloc que està millor que casa. Tornar a l’apartament o a la furgoneta (on viuen alguns programadors) costa massa. És amb aquesta visió com Apple, Google i Facebook, i Amazon han construït els últims anys campus ciutats immensos per als seus treballadors.

Però això era a.C. Avui les grans corporacions dels Estats Units no tenen cap pressa per tornar a veure els treballadors; sembla que la cursa sigui per ser l’últim a tornar. Al maig Jack Dorsey ja va comunicar als treballadors de Twitter que no calia que tornessin a l’oficina. Mark Zuckerberg va notificar per videoconferència als seus gairebé 50.000 treballadors que els pròxims deu anys la meitat passarien a treballar des de casa. Google ha pres mesures semblants, tot i que circumscrites a aquest 2020. Aaron Levie, l’executiu en cap de Box, deia en un tuit que l’empenta que ha agafat el treball en remot canviarà les regles del joc de la tecnologia tal com va passar amb l’arribada de l’iPhone. I això ens porta a l’Estació Espacial Internacional (ISS).

L’Scott de qui us parlava a l’inici és Scott Kelly, l’astronauta que es va passar gairebé un any a l’ISS i tota una autoritat a balancejar vida personal i professional en confinament. Des de la seva experiència recomana tenir un horari estricte, amb una programació clara de les tasques del dia; deixar espai per a les relacions humanes parlant sovint amb amics i familiars, sortir de passeig a la natura –és el que trobava més a faltar a l’espai– i escriure un diari. Jo li faré cas, almenys mentre no tinguem entorns físics que s’adaptin a nosaltres com s’hi adapten els digitals.