L’ofi­ci­na es­pa­ci­al

La Vanguardia (Català) - Diners - - 2 Diners - Trans­ver­sal Jo­sep Ma­ria Ga­nyet Des de l’es­pai

L’Scott ha es­tat con­fi­nat en un es­pai mas­sa pe­tit mas­sa temps. “Que ca­sa te­va tam­bé si­gui l’ofi­ci­na no és un fet tri­vi­al. Qu­an et des­per­tes ja ets a la fei­na, i qu­an vas a dor­mir con­ti­nu­es a la fei­na. Pot ser l’es­pai més me­ra­ve­llós del món, amb les mi­llors vis­tes del món, però no dei­xa de ser la fei­na”, ex­pli­ca.

I no no­més la fei­na. Ca­sa nos­tra ha es­tat aquests úl­tims me­sos au­la, gim­nàs, parc de jocs i mil co­ses més en una com­bi­na­ció im­pos­si­ble de fun­ció, for­ma i ho­ra­ris. Hem de­ma­nat al nos­tre ha­bi­tat­ge la ma­tei­xa adap­ta­bi­li­tat, ver­sa­ti­li­tat i es­ca­la­bi­li­tat dels en­torns di­gi­tals. Es­tem mas­sa acos­tu­mats a com s’adap­ta l’es­pai di­gi­tal con­tí­nu­a­ment a les nos­tres ne­ces­si­tats in­di­vi­du­als. Més en­llà de les re­co­ma­na­ci­ons per­so­na­lit­za­des de Go­o­gle, Net­flix o Ins­ta­gram, mò­bils i or­di­na­dors s’adap­ten a la llum am­bi­ent, ens fan re­co­ma­na­ci­ons en fun­ció d’on som o ajus­ten el con­sum de la ba­te­ria en fun­ció de les apli­ca­ci­ons que fem ser­vir. Ca­sa nos­tra no ho sap fer.

No par­lo de re­gu­lar la il·lu­mi­na­ció, la tem­pe­ra­tu­ra o els ac­ces­sos: par­lo de l’es­pai fí­sic per si ma­teix. L’ha­bi­tat­ge és la in­ver­sió més gran que fem a la vi­da i la que menys s’adap­ta a nos­al­tres. La pa­ra­do­xa és que nos­al­tres can­vi­em –vi­vim sols, ens ca­sem, te­nim fills, te­nim gos, se’n van els fills, ens se­pa­rem, tor­nen els fills–, i el nos­tra ha­bi­tat­ge no.

En ge­ne­ral els ha­bi­tat­ges no han es­tat pen­sats per ser una ofi­ci­na. Tam­poc han es­tat pen­sats per viu­re-hi tot el dia, no­més unes quan­tes ho­res a la nit. Po­drí­em fer que s’adap­tes­sin a les nos­tres ne­ces­si­tats? El con­cep­te d’al­go­rit­me és apli­ca­ble a l’es­pai? És com­pa­ra­ble la na­ve­ga­ció per una es­truc­tu­ra de con­tin­guts al re­cor­re­gut en un ha­bi­tat­ge? Al cap i a la fi la fei­na d’un ar­qui­tec­te de la in­for­ma­ció i el d’un ar­qui­tec­te de l’es­pai no són tan di­fe­rents: un or­de­na l’es­pai in­for­ma­ci­o­nal i l’al­tre el fí­sic; un afe­geix una capa d’in­for­ma­ció a la in­for­ma­ció i l’al­tre afe­geix una capa d’in­for­ma­ció a l’es­pai; un de­ci­deix si un text és un tí­tol, sub­tí­tol o cos, i l’al­tre si un es­pai buit és la cui­na, el men­ja­dor o la sor­ti­da.

A la pel·lí­cu­la L’apar­ta­ment, de Billy Wil­der, Jack Lem­mon és un tre­ba­lla­dor d’una em­pre­sa d’as­se­gu­ran­ces que viu sol en un apar­ta­ment que els seus su­pe­ri­ors fan ser­vir com a meu­blé. Tre­ba­lla en una im­men­sa ofi­ci­na on tots els des­pat­xos són iguals, no des­ta­ca res, i el

Te­le­tre­ball Per tre­ba­llar a ca­sa ne­ces­si­tem que l’es­pai fí­sic s’adap­ti a nos­al­tres tal com s’hi adap­ta l’es­pai di­gi­tal

gris és el co­lor pre­do­mi­nant. Una ofi­ci­na qual­se­vol de Man­hat­tan o de Bar­ce­lo­na dels sei­xan­ta. L’ofi­ci­na és un món, i la ca­sa, un al­tre. Si la ca­sa és ple­na de dis­trac­ci­ons im­pre­vi­si­bles –la fi­nes­tra que do­na al car­rer, el gat que et pu­ja a la fal­da, la ren­ta­do­ra i la ve­ï­na que de­ma­na sal–, l’ofi­ci­na és al con­tra­ri, pre­vi­si­ble i sen­se dis­trac­ci­ons. Els te­ò­rics ho ano­me­nen des­pro­vi­sió sen­so­ri­al: si no hi ha es­tí­muls de l’ex­te­ri­or, els es­tí­muls que re­bem –tots de la fei­na– s’am­pli­fi­quen i es per­ce­ben com més im­por­tants amb el con­se­güent aug­ment de fo­cus.

Aques­ta te­o­ria fun­ci­o­na molt bé en en­torns d’ofi­ci­na no con­nec­ta­da on els es­tí­muls són pre­vi­si­bles i pro­ve­nen no­més de l’en­torn la­bo­ral im­me­di­at, però és poc efi­ci­ent en en­torns con­nec­tats com els d’a.C. (abans de la Co­vid19). En aquests en­torns els es­tí­muls ar­ri­ben de ma­ne­ra ale­a­tò­ria, en mul­ti­pli­ci­tat de for­mats, ca­nals i apa­rells, i tots re­que­rei­xen la nos­tra aten­ció fo­ca­lit­za­da. I ai­xò és un pro­ble­ma, per­què per de­fi­ni­ció el nos­tre cer­vell no pot fo­ca­lit­zar l’aten­ció en dos es­tí­muls al­ho­ra. Qu­an par­lem per te­lè­fon i lle­gim un cor­reu al­ho­ra no fem mul­ti­tas­ca; fem can­vi rà­pid de tas­ques, i can­vi­ar de tas­ca tam­bé és una tas­ca, que pot ar­ri­bar a un cost de fins a un 40% del temps pro­duc­tiu d’una per­so­na (Meyer, 1997).

Qu­a­ran­ta anys des­prés, al Si­li­con Va­lley d’abans de la bom­bo­lla, l’ofi­ci­na con­nec­ta­da d’una em­pre­sa emer­gent o tec­no­lò­gi­ca és al con­tra­ri de la de L’apar­ta­ment. A les se­ves ofi­ci­nes tro­bem tau­les de ping-pong, mi­ni­golf, pis­ci­nes de bo­les i to­bo­gans. Als cam­pus de les més grans, a més, res­tau­rants de franc amb cui­nes del món, den­tis­ta, bu­ga­de­ria, llar d’in­fants, pis­ci­na i gim­nàs. L’ofi­ci­na dei­xa de ser un es­pai de des­pro­vi­sió sen­so­ri­al i es con­ver­teix en un es­pai de so­bre­ex­po­si­ció sen­so­ri­al, un lloc que es­tà mi­llor que ca­sa. Tor­nar a l’apar­ta­ment o a la fur­go­ne­ta (on vi­uen al­guns pro­gra­ma­dors) cos­ta mas­sa. És amb aques­ta vi­sió com Ap­ple, Go­o­gle i Fa­ce­bo­ok, i Ama­zon han cons­tru­ït els úl­tims anys cam­pus ciu­tats im­men­sos per als seus tre­ba­lla­dors.

Però ai­xò era a.C. Avui les grans cor­po­ra­ci­ons dels Es­tats Units no te­nen cap pres­sa per tor­nar a veu­re els tre­ba­lla­dors; sem­bla que la cur­sa si­gui per ser l’úl­tim a tor­nar. Al maig Jack Dor­sey ja va co­mu­ni­car als tre­ba­lla­dors de Twit­ter que no ca­lia que tor­nes­sin a l’ofi­ci­na. Mark Zucker­berg va no­ti­fi­car per vi­de­o­con­fe­rèn­cia als seus gai­re­bé 50.000 tre­ba­lla­dors que els prò­xims deu anys la mei­tat pas­sa­ri­en a tre­ba­llar des de ca­sa. Go­o­gle ha pres me­su­res sem­blants, tot i que cir­cums­cri­tes a aquest 2020. Aa­ron Le­vie, l’exe­cu­tiu en cap de Box, de­ia en un tuit que l’em­pen­ta que ha aga­fat el tre­ball en re­mot can­vi­a­rà les re­gles del joc de la tec­no­lo­gia tal com va pas­sar amb l’ar­ri­ba­da de l’iP­ho­ne. I ai­xò ens por­ta a l’Es­ta­ció Es­pa­ci­al In­ter­na­ci­o­nal (ISS).

L’Scott de qui us par­la­va a l’ini­ci és Scott Kelly, l’as­tro­nau­ta que es va pas­sar gai­re­bé un any a l’ISS i to­ta una au­to­ri­tat a ba­lan­ce­jar vi­da per­so­nal i pro­fes­si­o­nal en con­fi­na­ment. Des de la se­va ex­pe­ri­èn­cia re­co­ma­na te­nir un ho­ra­ri es­tric­te, amb una pro­gra­ma­ció clara de les tas­ques del dia; dei­xar es­pai per a les re­la­ci­ons hu­ma­nes par­lant so­vint amb amics i fa­mi­li­ars, sor­tir de pas­seig a la na­tu­ra –és el que tro­ba­va més a fal­tar a l’es­pai– i es­criu­re un di­a­ri. Jo li fa­ré cas, al­menys men­tre no tin­guem en­torns fí­sics que s’adap­tin a nos­al­tres com s’hi adap­ten els di­gi­tals.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.