‘Ve­llen­ni­als’, no tot és gè­ne­re

La Vanguardia (Català) - Diners - - 14 Diners - Jun­cal Gar­ri­do

La pan­dè­mia ens ha trans­for­mat a tots. Però si hi ha ha­gut un col·lec­tiu es­pe­ci­al­ment cas­ti­gat ha es­tat el de la gent gran. To­tes les de­ci­si­ons tant mè­di­ques com so­ci­als o po­lí­ti­ques s’han de­ba­tut en­tre cui­dar els més vul­ne­ra­bles o dei­xar mo­rir l’eco­no­mia. En la se­lec­ció d’exe­cu­tius aques­ta re­a­li­tat ja hi era. Els que ens de­di­quem a aquest ofi­ci ve­iem ve­nir les ten­dèn­ci­es abans que es con­ver­tei­xin en ai­xò, en ten­dèn­ci­es. Al­gu­nes són molt evi­dents, d’al­tres van ca­lant, i sen­se ado­nar-nos-en es con­ver­tei­xen en una re­a­li­tat abas­se­ga­do­ra. Ai­xò ja pas­sa­va abans de la pan­dè­mia amb la ges­tió de l’edat; ja hi ha­via una ex­clu­sió evi­dent dels ve­llen­ni­als com a for­ça la­bo­ral và­li­da i molt re­co­ma­na­ble.

Abans l’edat era el sig­ne de l’ex­pe­ri­èn­cia acu­mu­la­da, però aquells temps han can­vi­at i, sen­se que ens n’hà­gim ado­nat, i es­pe­ci­al­ment en la no­va eco­no­mia Tech, te­nir més de 50 anys et fa, d’al­gu­na ma­ne­ra, per­dre cre­di­bi­li­tat. La re­vis­ta Wi­red pu­bli­ca­va el 2018 que Si­li­con Va­lley és el con­su­mi­dor mas­cu­lí més gran de Bo­tox a USA, i que la ci­rur­gia plàs­ti­ca an­ti­e­dat en exe­cu­tius d’em­pre­ses tec­no­lò­gi­ques era una co­sa ha­bi­tu­al.

Les no­ves com­pa­nyi­es, tec­no­lò­gi­ques i dis­rup­ti­ves, glo­bals i ober­tes de ment, no per­ce­ben la ma­du­re­sa com un va­lor. I és pro­fun­da­ment in­just. És una ob­vi­e­tat dir que l’ex­pe­ri­èn­cia d’aquests per­fils és més gran que la dels mi­llen­ni­als; i tam­bé po­dem afir­mar que el ni­vell d’ener­gia d’aques­tes ge­ne­ra­ci­ons grans és ca­da cop més alt.

En un món on tre­ba­lla­rem fins als 70 anys, amb 55 es­tem en la se­go­na mei­tat de la nos­tra car­re­ra pro­fes­si­o­nal. Fo­men­tant l’en­tra­da a les em­pre­ses ex­clu­si­va­ment als més jo­ves s’es­tà inu­ti­lit­zant una for­ça la­bo­ral que pot apor­tar molt, no no­més als in­teres­sos pro­pis de les em­pre­ses si­nó a la so­ci­e­tat en con­junt. És evi­dent que en pa­ï­sos desen­vo­lu­pats amb pi­rà­mi­des de po­bla­ció in­ver­ti­des aques­tes pràc­ti­ques no se­ran sos­te­ni­bles.

Aquest com­por­ta­ment s’en­din­sa en una pa­ra­do­xa: les com­pa­nyi­es fan plans es­tra­tè­gics de du­ra­da ca­da cop més re­du­ïts (3-5 anys), però per dur-los a ter­me no­més s’ad­me­ten exe­cu­tius que tin­guin vint anys de car­re­ra al da­vant. En el món an­glo­sa­xó la pre­gun­ta in­nò­cua per no ser de­man­dat és “Do­es the can­di­da­te ha­ve runway?” (li que­da pis­ta d’en­lai­ra­ment?).

En una xer­ra­da a l’Ie­se, una per­so­na em va ex­pli­car el seu cas. Una exe­cu­ti­va, en­gi­nye­ra su­pe­ri­or de te­le­co­mu­ni­ca­ci­ons, 57 anys. A la se­va bri­llant car­re­ra pro­fes­si­o­nal –m’ex­pli­ca­va– s’ha­via tro­bat amb dos ti­pus de tra­ves: pri­mer, la de ser do­na en el món tec­no­lò­gic, i un cop su­perat ai­xò, la de ser més gran en el món di­gi­tal. Grà­ci­es a l’es­forç de la so­ci­e­tat i al món cor­po­ra­tiu s’han acon­se­guit fi­tes im­por­tants en di­ver­si­tat i igual­tat, en in­clu­sió i pa­ri­tat, però no dei­xem en l’oblit una part im­por­tant de la for­ça la­bo­ral del nos­tre pa­ís. No tot és gè­ne­re.

En la no­va eco­no­mia tec­no­lò­gi­ca, te­nir més de 50 anys et fa, d’al­gu­na ma­ne­ra, per­dre cre­di­bi­li­tat, i és molt in­just

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.