‘Vellennials’, no tot és gènere

La pandèmia ens ha transformat a tots. Però si hi ha hagut un col·lectiu especialment castigat ha estat el de la gent gran. Totes les decisions tant mèdiques com socials o polítiques s’han debatut entre cuidar els més vulnerables o deixar morir l’economia. En la selecció d’executius aquesta realitat ja hi era. Els que ens dediquem a aquest ofici veiem venir les tendències abans que es converteixin en això, en tendències. Algunes són molt evidents, d’altres van calant, i sense adonar-nos-en es converteixen en una realitat abassegadora. Això ja passava abans de la pandèmia amb la gestió de l’edat; ja hi havia una exclusió evident dels vellennials com a força laboral vàlida i molt recomanable.

Abans l’edat era el signe de l’experiència acumulada, però aquells temps han canviat i, sense que ens n’hàgim adonat, i especialment en la nova economia Tech, tenir més de 50 anys et fa, d’alguna manera, perdre credibilitat. La revista Wired publicava el 2018 que Silicon Valley és el consumidor masculí més gran de Botox a USA, i que la cirurgia plàstica antiedat en executius d’empreses tecnològiques era una cosa habitual.

Les noves companyies, tecnològiques i disruptives, globals i obertes de ment, no perceben la maduresa com un valor. I és profundament injust. És una obvietat dir que l’experiència d’aquests perfils és més gran que la dels millennials; i també podem afirmar que el nivell d’energia d’aquestes generacions grans és cada cop més alt.

En un món on treballarem fins als 70 anys, amb 55 estem en la segona meitat de la nostra carrera professional. Fomentant l’entrada a les empreses exclusivament als més joves s’està inutilitzant una força laboral que pot aportar molt, no només als interessos propis de les empreses sinó a la societat en conjunt. És evident que en països desenvolupats amb piràmides de població invertides aquestes pràctiques no seran sostenibles.

Aquest comportament s’endinsa en una paradoxa: les companyies fan plans estratègics de durada cada cop més reduïts (3-5 anys), però per dur-los a terme només s’admeten executius que tinguin vint anys de carrera al davant. En el món anglosaxó la pregunta innòcua per no ser demandat és “Does the candidate have runway?” (li queda pista d’enlairament?).

En una xerrada a l’Iese, una persona em va explicar el seu cas. Una executiva, enginyera superior de telecomunicacions, 57 anys. A la seva brillant carrera professional –m’explicava– s’havia trobat amb dos tipus de traves: primer, la de ser dona en el món tecnològic, i un cop superat això, la de ser més gran en el món digital. Gràcies a l’esforç de la societat i al món corporatiu s’han aconseguit fites importants en diversitat i igualtat, en inclusió i paritat, però no deixem en l’oblit una part important de la força laboral del nostre país. No tot és gènere.

En la nova economia tecnològica, tenir més de 50 anys et fa, d’alguna manera, perdre credibilitat, i és molt injust