Una fitxa bancària per a l’ICF

No s’entén molt bé el que ha passat amb la decisió del Banc d’Espanya de no concedir llicència bancària a l’Institut Català de Finances (ICF). La Vanguardia comentava diumenge passat una informació que tenien a l’ICF, però que no s’havia pogut contrastar amb l’expedient corresponent. El meu període al consell de govern del Banc d’Espanya va acabar ara ja fa uns anys i no en puc demanar informació interna. Però no sembla lògic que sigui qui demana la fitxa bancària (l’ICF) el que hagi de donar evidència de que la seva operativa no contradiria el supòsit d’ajut d’Estat. Més aviat sembla que qui ho hauria de consultar amb la Comissió Europea, si el cas en tenia sospita, seria el regulador. I en el seu cas, en l’aprovació, posar limitacions i condicionants a la operativa del nou banc. No havent-ho consultat el Banc d’Espanya d’ofici no sembla justificada la negativa. A mi sempre se m’havia dit per part del sotsgovernador que ja en la meva època al consell el banc seria neutral si se seguia el procediment reglat. Sembla que aquest entrebanc nou no estava en les regles demanades i que pel que he sabut, l’ICF havia fet totes les adaptacions internes de gestió, àdhuc la plataforma informàtica i fiscal, per assimilar-se a l’ICO, amb un model de gestió i d’anàlisi de risc equiparable al de qualsevol banca privada.

I és que com a banc de promoció no sembla que la Unió Europea hi hagués de posar cap obstacle. A Alemanya n’hi ha força d’aquestes entitats financeres vinculades als lander. Potser la Generalitat podria haver demanat dues fitxes, una com a banc comercial i un altra com a banc de promoció. Aquesta última era una entrada més suau per als susceptibles contra una Catalunya que volgués fer el camí de la banca pública pel seu compte. Poder aportar els 18 milions d’euros requerits en efectiu no sembla que hagués de ser cap obstacle insalvable per a una entitat que aparentment naixia amb un capital de 600.

Crec que tot plegat requereix una clarificació, almenys per als qui avui ens mirem l’actuació del regulador des de la finestra, però alarmats si més no de veure com entre els uns i els altres han fet del món financer català i de les Illes, en bona part, terra cremada; només se’n salven dues entitats significatives, amb la seu extraterritorialitzada i, una d’aquestes, fugint encara d’incendis en gran part provocats des de fora. Estar atents a aquests esdeveniments que acaben provocant canvis estructurals de primer ordre per a la nostra economia i per a la capacitat d’autogovern de les nostres institucions crec que avui és més important que fer anàlisi de conjuntura d’uns fets que ni el mateix Banc Central Europeu domina. De fet més aviat sovint va a remolc de la geopolítica, guerra inclosa, i ja no diguem el nostre regulador.

La regulació sempre és menys sexy i més silent que les compareixences, i en la mesura que agafa alguns responsables mirant cap a una altra banda pot acabar fent molt mal al futur del país.

Injustificat Com a banc de promoció no sembla que la Unió Europea hagués de posar cap obstacle a l’Institut Català de Finances