Semiconductors i territoris 4.0

Si apuntéssim la Lluna amb un arc i clavéssim la fletxa en una poma situada a la superfície, tindríem la precisió exigida a una màquina de gravat de silici de 5 nanòmetres. Aquest nivell d’excel·lència l’aconsegueix una empresa europea, l’holandesa ASML, pedra angular de la indústria global de semiconductors. La seva tecnologia continua empenyent la llei de Moore cap a la seva frontera física (la llei prediu que cada dos anys es dobla la capacitat de càlcul dels ordinadors). La segona guerra freda entre la Xina i els EUA es dirimeix a la prima línia vermella del nanòmetre. Qui controli la cadena de subministrament dels semiconductors avançats disposarà de més poder computacional, de comunicacions més ràpides i d’intel·ligència predictiva més potent. Si les dades són el nou petroli, els xips són els motors que les processen. ASML domina la fotolitografia extrema de rajos ultraviolats, que permet dibuixar transistors electrònics, més petits que un virus, a la superfície del silici. Ho aconsegueix bombardejant amb làser partícules d’estany, escalfant-les instantàniament a més de 400.000 graus i convertint-les en plasma. N’emana una llum ultraviolada extrema que és recollida en un sistema de miralls per dibuixar els delicats circuits de silici. Una obra d’art tecnològica de control de la física de la llum, d’increïble i màgica bellesa. Segons The Economist, si aquesta màquina tingués la mida d’Alemanya, les imperfeccions als seus miralls no superarien un mil·límetre. El preu d’un equip d’ASML és comparable al d’un jumbo (uns 150 milions d’euros). El valor financer d’ASML supera el d’Airbus, Siemens o Volkswagen. Els gegants dels semiconductors (Intel, Samsung o TSMC) depenen d’ASML, com en depèn el conjunt de l’economia mundial. A Europa no hi ha Googles ni Facebooks, però hi ha campions ocults com ASML.

Tres models globals de competitivitat entren en rumb de col·lisió: el nord-americà, el xinès i l’europeu. El primer ha estat el nostre model de referència. Guiada per mercats financers ultraràpids, la innovació americana sembla haver entrat en crisi els últims anys. Potser el màxim exponent d’aquesta crisi és Boeing, una empresa que sembla haver oblidat la seva capacitat essencial: el disseny i la fabricació d’avions. Després dels últims accidents catastròfics del model 737, els analistes semblen concloure que a Boeing ha prevalgut un estil de management financer curtterminista i excessivament sensible als senyals de Wall Street i en què s’ha sacrificat l’excel·lència en R+D pel mantra productiu de “fer més amb menys”. És la punta de l’iceberg d’una escola de pensament economicista que arriba al seu ocàs: ni l’única responsabilitat de les empreses és maximitzar el valor dels seus accionistes (com afirmava el premi Nobel Milton Friedman) ni la millor política industrial és la que no existeix (com va dir un altre Nobel, Gary Becker). L’excessiva dependència dels mercats financers i la debilitat de les seves polítiques industrials han portat els EUA a veure amenaçat el seu lideratge tecnològic i a una dissolució de les seves classes mitjanes que pot desencadenar un gran conflicte social.

Mentrestant, Àsia ha tingut estratègia tecnològica. Els semiconductors no creixen espontàniament als polígons industrials. Requereixen llargues acumulacions de pacient inversió pública en investigació, transferència tecnològica i atracció de talent especialitzat. La Xina vol ser un estat incubadora, una gran catapulta de start-ups de tecnologies profundes. Queden enrere els dies de l’e-commerce, el regnat del qual va culminar amb la purga de Jack Ma, fundador d’Alibaba (l’Amazon xinès). Massa dades i massa poder en mans externes al Govern. La Xina busca la independència energètica: un terawatt de renovables està previst per al 2030 (prou per alimentar un país com els EUA). I 150 reactors nuclears estan en construcció. El país pretén controlar les cadenes de subministrament de totes les tecnologies estratègiques, des del cobalt de les mines centreafricanes fins a les bateries elèctriques, passant pel silici de 5 nanòmetres (amb la mirada fixada en Taiwan) o les energies netes. És el cop de porta definitiu al vell model de globalització. El futur no va de desprendre’s del low cost, sinó del control estratègic de la high-tech. Si la Xina opta per la seva autonomia estratègica i crea les seves pròpies xarxes de subministrament, els EUA estaran a l’altura. El model dominant americà, basat en la llibertat, sembla haver esgotat la seva capacitat de generar prosperitat. La Xina ofereix prosperitat sense llibertat. I Europa ha de ser capaç de crear prosperitat i llibertat.

Però hi ha esperança. A l’últim rànquing Bloomberg trobem set països europeus entre les deu economies més innovadores del món: Alemanya, Suècia, Finlàndia, Suïssa, Àustria, els Països Baixos i Dinamarca. Europa és territori 4.0. Un model sustentat en denses concentracions de pimes capaces de pensar estratègicament a llarg termini. Un model nodrit de campions ocults com ASML, empreses tecnològiques que competeixen en nínxols globals. La indústria 4.0 es basa en potentíssims centres tecnològics que injecten la gasolina del coneixement aplicat a aquestes companyies. Configura un sistema industrial capaç de sostenir els estats de benestar, la pau social i l’estil de vida europeus. En aquestes zones 4.0 hi floreixen els clústers 3T (tecnologia, talent i treball): on es concentra el talent i es desenvolupa la tecnologia es crea treball de qualitat.

El debat de la reindustrialització intel·ligent hauria de ser al nucli de les nostres prioritats estratègiques. I no hauríem de confiar sempre en la generosa àvia de Brussel·les per dotar els nostres pressupostos. De totes maneres, últimament hem tingut notícies excel·lents: la fàbrica de components de bateries d’Iljin a Tarragona, l’aprovació del Perte de semiconductors o l’anunci del laboratori d’Intel a Barcelona, amb el supercomputador MareNostrum. Redoblen els tambors de la política industrial. Ens connectem a xarxes 4.0. Alguna cosa canvia. Bufen brises de renaixement a Europa.

La pugna Tres models globals de competitivitat entren en rumb de col·lisió: el dels Estats Units, el de la Xina i el d’Europa

El debat de la reindustrialització intel·ligent hauria de ser al nucli de les nostres prioritats estratègiques, sense confiar sempre en la generosa àvia de Brussel·les

En només hora i mitja Oliver Barker va tancar una subhasta de guant blanc