Investigar, però sense patents

L’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) fa 20 anys que és un referent de la investigació econòmica a Catalunya, especialment en fiscalitat

La investigació universitària, si està ben feta i és fruit d’una feina rigorosa i prolongada en el temps, tard o d’hora deriva en una patent. No tota. La que es fa sobre economia, no, reflexiona l’expresident de l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) Salvador Alemany, fet que dificulta la seva visibilitat.

L’Institut acaba de fer 20 anys com a centre d’investigació en economia, amb l’objectiu de contribuir al debat i a la presa de les decisions de política econòmica.

Fundat el 2001 com a part de la Universitat de Barcelona i reconegut per la Generalitat de Catalunya, l’IEB va rebre un important impuls el 2008 amb la constitució de la Fundació IEB, en què participen empreses privades, com ara La Caixa i Saba; institucions públiques, com ara l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona, i universitats, com ara la de Barcelona i l’Autònoma de Barcelona.

“L’objectiu de l’IEB és que hi ha una voluntat de traslladar aquesta investigació a la política econòmica. Crec que aquesta és la diferèncial. L’IEB neix al voltant del tema del federalisme fiscal i del finançament autonòmic”, reflexiona Martí Parellada, president de l’IEB.

Són precisament els estudis sobre el model de finançament i la política fiscal autonòmica i estatal els més reconeguts. “Tot el que és finançament autonòmic ha estat clau per a l’IEB al llarg d’aquests anys”, diu Joaquim Coello, primer president de la institució i actual president d’honor. “Aquest fòrum ha estat especialment idoni, perquè ha permès unir l’acadèmia, les administracions públiques i les empreses”, afegeix.

El canvi va arribar amb la constitució de la fundació i la creació del patronat el 2008. “És fonamental la col·laboració públicoprivada”, diu José María Durán-Cabré, director de l’IEB. Coello afegeix que “la col·laboració entre empreses i universitats és difícil. No tenim tradició

Els sis grans àmbits d’actuació de l’IEB actualment són el federalisme fiscal, les ciutats, les infraestructures i el transport, l’anàlisi dels sistemes impositius, les polítiques públiques i la càtedra de sostenibilitat energètica de la Universitat de Barcelona, que promou la investigació a la producció, el subministrament i l’ús de l’energia necessària per mantenir el desenvolupament i benestar socials, amb un èmfasi especial en els aspectes econòmics, mediambientals i socials. L’institut publica periòdicament els IEB Report, l’Informe IEB sobre federalisme fiscal i finances públiques i les Info IEB. de fer-ho a Espanya. És important destacar que no hi ha incentius fiscals per fer-ho”.

Per això, Durán-Cabré insisteix: “Com que no s’han de crear patents, el que creem són investigacions que es publiquen a les revistes científiques”. I aquests treballs al final també tenen voluntat d’influir en l’acció política per millorar la societat en conjunt. És com aconseguir una patent en la indústria que millori

Fundat el 2001 com a part de la Universitat de Barcelona, l’IEB es va convertir en fundació el 2008

els procediments ja existents a les fàbriques.

Malgrat que estrictament el 20è aniversari era l’any passat, es va optar per endarrerir la celebració, a causa de la pandèmia de la covid. Dimarts, l’IEB commemorarà l’aniversari amb unes jornades en què participarà, entre d’altres, el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos.

Durant aquests anys, un dels moments més complicats per a un centre d’investigacions econòmiques com l’IEB va ser el procés independentista a Catalunya, ja que amb prou feines hi va haver informes científics sobre els escenaris d’un procés secessionista. Des de l’Institut reivindiquen tota la feina sobre federalisme fiscal feta i les investigacions que es van fer servir per a altres organismes, com ara la Carec, o l’extens informe presentat fa unes setmanes precisament sobre aquesta qüestió, en quèl han participat molts membres de l’IEB.

“El tema del 2017 es va treballar bastant amb els estudis sobre finançament dels anys anteriors”, indica Alemany. Precisament una de les grans senyes d’identitat de l’organisme és el rigor en els treballs. La falta de mitjans –atès que és un centre amb pocs investigadors– provoca que no sempre puguin reaccionar amb la rapidesa que de vegades requereix l’actualitat.

Durán-Cabré indica que “cada vegada hem assumit més que és important fer investigació de qualitat, però també donar-la a conèixer. Hem de trobar l’equilibri entre el manteniment del rigor i de poder reaccionar ràpid amb els temes que es plantegin”.

Ara, a més de la fiscalitat, l’IEB està molt centrat en “la sanitat i, per extensió, les polítiques públiques, les infraestructures i tot el que fa referència a Europa a partir del grup EuropeG”, diu Parellada. Durán-Cabré afegeix les qüestions relacionades amb les ciutats, la mobilitat o l’energia.

Són temes que aniran engrossint la cartera de l’IEB, però sense patents. Ara per ara. Potser algun dia n’apareixerà una. Encara tenen 20 anys més.

investigadors. L’equip està format per 36 investigadors propis, 34 d’associats i 14 de doctorands

L’any 1991 la televisió pública catalana va emetre un reportatge sobre la situació a les escoles d’educació primària titulat Decepció a les aules. El panorama que ensenyaven els mestres entrevistats era el d’uns nens amb menys tendència a l’esforç, poca consideració a l’autoritat, una mala educació creixent i un alt nivell de sobreprotecció dels pares. D’això fa més de 30 anys, però el discurs és molt semblant al que trobaríem avui. De fet, segur que algun dels alumnes del reportatge avui és mestre i repeteix els mateixos mantres que pesaven sobre ell: “Els nens d’avui no respecten res”. I és que la condició humana té una tendència provada a sobrevalorar el passat i subestimar el present. Creiem que l’ahir era millor perquè fem una revisió idealitzada dels esdeveniments.

Ara que es debat tant sobre la falta de talent en les organitzacions i la dificultat de contractar professionals qualificats, és habitual sentir argumentacions ancorades en aquest biaix cognitiu. Persones que en algun moment han estat joves (amb les se

Oriol Montanyà és professor de la UPF-BSM ves conseqüents dosis de rebel·lia, il·lusió i inconsciència) ara s’apleguen en grupets d’anàlisi juràssics per determinar que la joventut actual no valora la feina, és poc compromesa i no té disciplina. Són hipòtesis simplificades que solen acabar amb la mare de totes les sentències: “Aquestes coses abans no passaven”.

Però el cas és que seria un miracle que l’espècie humana hagués canviat tant en tan poc temps. El més probable és que els joves d’avui siguin molt semblants als de les generacions anteriors. De manera que per trobar les causes de fenòmens com la gran dimissió (més de 40 milions de nord-americans van deixar la feina el 2021) o el burnout (un 40% d’espanyols afirmen que estan cremats a la seva empresa), potser val més abandonar les teories evolucionistes i centrar-se en els elements que poden millorar les organitzacions.

Es lliura la guerra pels millors. Critiquem els joves o mirem què podem millorar a les empreses?

Oriol Montanyà Barcelona

Creiem que l’ahir era millor perquè fem una revisió idealitzada dels esdeveniments

Més enllà del sou i la conciliació, que continuen sent els aspectes més valorats pels treballadors de totes les edats, hi ha altres factors determinants a l’hora de consolidar equips d’alt rendiment. En primer lloc, convé trencar amb els paradigmes de gestió que parlen de captar i retenir el talent. I és que el talent no es capta: se sedueix. De la mateixa manera que no se l’ha de retenir, sinó entretenir. Amb aquesta visió es pot construir una organització que sigui atractiva per als joves i que realment s’esforci a potenciar el desenvolupament professional.

El model de lideratge és la pedra angular, ja que el primer que necessita el talent per progressar és un bon acompanyament, de persones vàlides, generoses i amb esperit de mentoria. Calen directius desposseïts d’inseguretats i enveges, que gaudeixin donant ales als joves i se sentin partícips dels seus èxits. Calen líders molt humans. Que informin, que confiïn, que capacitin. D’aquells que de tant en tant pregunten: “Com estàs?”.

Una de les entitats financeres més importants del nostre país acaba d’incloure la gestió del talent com a eix prioritari del seu nou pla estratègic, i l’ha posada al mateix nivell que la digitalització i la sostenibilitat. Les empreses que segueixin el seu exemple estaran en avantatge competitiu, ja que si en una cosa són millors els joves actuals és que tenen molt més interioritzat el principi de l’escriptora Toni Morrisson: “No ets la feina que fas: ets la persona que ets”.

Les organitzacions que sedueixen el talent són les que fomenten la meritocràcia, sense prejudicis d’experiència, gènere o condició. Són les que segueixen el consell que ens va deixar Steve Jobs: “No té sentit contractar gent intel·ligent i dirli què ha de fer. Contractem persones intel·ligents perquè ens diguin què hem de fer nosaltres”.

El primer que necessiten els joves per progressar són persones amb esperit de mentoria