Mecenatge cultural

Vivim un inici de dècada complex, imprevisible i extremament volàtil. Quan semblava que ens recuperàvem de l’última gran crisi econòmica, provocada per l’esclat de les subprime als Estats Units, ens trobem davant una nova recessió de caràcter global provocada per l’impacte de la covid i agreujada per la invasió russa d’Ucraïna. Tres crisis, tres, que se superposen: l’econòmica, la sanitària i la humanitària. En aquest context, les administracions es debaten entre destinar els recursos públics a les emergències sanitària i social o aplicar-los a la promoció de la cultura. Un debat, sens dubte, enganyós perquè les premisses no són excloents.

Tot això posa pressió als gestors culturals, que entreveuen que la seva taula de salvació poden ser els recursos de la iniciativa privada. A la cultura anglosaxona, la filantropia funciona. Hi subjau la visió de l’ètica protestant, tan ben expressada a l’obra de Max Weber, que la prosperitat econòmica és un premi de Déu al creient, i que, per tant, visibilitzar-la no és pecat, sinó símbol de virtut. A Europa, contràriament, a l’abric de l’Estat de benestar, són els governs els que han assumit el paper que en la cultura anglosaxona tenen els mecenes privats.

Aquest mecenatge corporatiu podria ser part de la solució. Però el desig xoca una vegada més amb la realitat. Segons un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona, només un 8,3% de les companyies enquestades inverteixen en mecenatge cultural. Alguna cosa no encaixa. Sembla indispensable que els gestors culturals que esperen el seu suport facin un esforç més gran per conèixer els seus interessos i necessitats. D’aquesta manera, un punt crític és com podem incentivar el mecenatge privat i el de les empreses. A Espanya, fa anys que diferents governs ajornen l’aprovació d’una llei de Mecenatge que substitueixi a la ja superada llei 49/2002. El mirall en què gairebé tothom es mira és la llei de Mecenatge francesa. Les dades parlen per si soles: abans de l’aprovació de la llei es comptabilitzaven unes 2.000 empreses mecenes i en l’actualitat s’acosten a 44.000. El 2004, els contribuents francesos van declarar 150 milions d’euros dedicats a mecenatge, mentre que deu anys més tard de l’aplicació de la llei eren 1.200 milions d’euros.

Mentrestant, les notícies són desoladores. Segons un estudi de la consultora EY, les arts escèniques –teatre, dansa i òpera– han perdut a Europa un 90% dels seus ingressos a causa de la pandèmia, i la música, un 75%. Al contrari, el sector dels videojocs ha augmentat els seus un 9%. La cultura no és només un instrument de creació d’ocupació i riquesa, és també un element fonamental de desenvolupament personal, de progrés social i d’igualtat, perquè si hi ha un ascensor social juntament amb l’educació, és la cultura. Donar resposta a aquests reptes és invertir en la creació de benestar, però, sobretot, és promoure la llibertat.

Enfonsament Les arts escèniques han perdut a Europa un 90% dels ingressos per la pandèmia, i la música, un 75%