Noves irresponsabilitats

El 1987 els països del Sistema Monetari Europeu van adoptar l’acord d’eliminar els reajustaments de paritats –realineaments– entre les monedes dels països participants. Durant els anys previs havien estat molt freqüents i això enterbolia la imatge d’èxit del projecte d’estabilitat monetària. Aquesta voluntarista pretensió va anestesiar durant alguns anys els necessaris ajustos en els tipus de canvi intraeuropeus, però a canvi d’acumular uns desequilibris que entre el 1992 i el 1993 van conduir cap a una “tempesta monetària” que gairebé fa descarrilar el camí cap a l’euro.

Des de principis del segle XXI molts bancs centrals, entre ells la Reserva Federal i el nostre BCE, van mantenir els tipus d’interès més baixos del que les formulacions més bàsiques (regla de Taylor i semblants) consideraven de raonable equilibri. Alguns van apel·lar a raons sociopolítiques (“compensar” l’estancament de salaris reals als Estats Units o atendre les urgències d’alguns països europeus com Alemanya en detriment del sud d’Europa), però en tot cas, el resultat va ser lubrificar processos d’excessiu endeutament privat que ja sabem com van acabar esclatant des del 2008.

Des de fa dècades la irrupció als mercats globals de milions de persones que produïen béns i serveis va contribuir a augmentar l’oferta d’una forma dràstica, i va ajudar d’aquesta manera a contenir la inflació d’una forma que vam arribar a creure irreversible. Quan s’han anat adoptant posicions “desglobalitzadores”, en forma de proteccionismes fragmentacions, recels, etcètera, s’ha hagut de constatar, amb farisea sorpresa, com reapareixia amb inusitada força la inflació, després que les raons de fons que l’havien mantinguda sota control es debilitessin.

Des de la crisi financera, els tipus d’interès s’havien situat en mínims històrics. L’efecte anestèsic, gairebé eufòric, sobre la càrrega del deute va eclipsar mediàticament i política l’eutanàsia que això suposava per a un estalvi que, a més d’una variable econòmica, és també un indicador de la valoració d’una societat sobre les seves responsabilitats amb el futur. No només es va alleujar el curtterminista cost del deute, sinó que es va intentar racionalitzar en forma de barra lliure per obtenir finançament que, com sol passar, va ser aprofitat pels “ben connectats”. Alguns la van anomenar, amb joia, la nova teoria monetària. Aquesta insensata complaença ja està complicant el despertar davant la inevitable normalització gradual de les condicions financeres.

Sovint, els anuncis de nous paradigmes, de noves eres, revesteixen de promeses complaents el que són evasions de realitats òbvies i elusions d’imprescindibles responsabilitats. Amb això només se sol aconseguir una anestèsia temporal que, si s’eliminen els incentius per fer les coses correctament, agreuja els problemes quan la inexorable realitat s’acaba imposant. Quan n’aprendrem?

‘Barra lliure’ Els tipus baixos han causat un efecte anestèsic i gairebé eufòric sobre la càrrega del deute i l’eutanàsia per a l’estalvi