Barcelona reivindica els seus èxits a Madrid

Els empresaris del grup de Harvard que agrupa Pedro Nueno reivindiquen els actius econòmics de la ciutat en vista de la puixança de Madrid

El relat de la decadència econòmica de Barcelona, de la ciutat del “no a tot”, de l’ampliació de l’aeroport que no s’enlaira, dels Jocs Olímpics d’hivern que es fonen al sol i de l’Hermitage que no arriba mai sembla haver-se instal·lat a la societat, contra el renéixer de Madrid, que ha sortit airosa de la cimera de l’OTAN, que fa de la “llibertat” la seva bandera i que atreu capital gràcies als seus avantatges fiscals.

Tot i això, la realitat ofereix un panorama més matisat. Perquè si bé és cert, com diu el professor de l’IESE Pedro Nueno, que “es percep que a Madrid hi ha bon ambient i entusiasme, i potser a Barcelona una mica menys”, no tot està perdut. Madrid sembla haver trobat la seva pròpia narrativa, però la capital catalana, que ha passat en poc temps de l’autocomplaença a la depressió, encara té actius per vendre.

Són algunes de les reflexions del col·lectiu d’executius i emprenedors agrupats al voltant de Nueno, el denominat “grup de Harvard” que s’ha reunit aquest any a Madrid –ja van per la vintena edició– per analitzar, des de la capital, la situació econòmica de Barcelona.

Una elecció simbòlica, la de citar-se a Madrid, perquè és aquí on l’IESE va estrenar al febrer la nova seu, als afores de la capital espanyola, en un edifici de gran magnitud que marca un punt d’inflexió no només arquitectònic, sinó també acadèmic, per acollir el creixent nombre d’estudiants del centre madrileny que ara ja s’equipara amb el de Barcelona.

No obstant això, i en contra de la dinàmica negativa i de les percepcions de molts barcelonins, la capital catalana encara té molt a dir. “Som mes resilients del que pensem. No estem tan malament”, exclama Gabriel Masfuroll Lacambra, president del grup de clíniques Mi. “El que passa és que de vegades ens veuen millor des de fora”, reconeix Ignacio García-Nieto Portabella, conseller delegat del grup financer Riva & García. I a continuació, posa algun exemple concret d’això. “Es parla d’espiral de decadència, però la Copa Amè

Una trentena d’empresaris i executius es van citar dilluns a Madrid, a la nova seu de l’IESE, per debatre sobre el futur econòmic de la ciutat de Barcelona. Emergeix la idea de crear un ‘hub’ entre les dues metròpolis rivals

rica és la demostració que la col·laboració publico-privada funciona. El festival de música Primavera Sound es continua celebrant, tot i que amb molts esforços, a Barcelona. Hem de destacar el que tenim”.

Més exemples d’això provenen de Michael Goldenberg, director general de Value Retail Management Spain. “Els fets demostren que es duen a terme èxits malgrat la política, com el fet que Intel hagi escollit aquest any Barcelona per a la fàbrica de xips, o que l’hospital Sant Joan de Déu hagi posat en marxa uns dels centre d’oncologia pediàtrica més importants del món”.

Per Fernando Serrate, conseller independent i membre del Consell Assessor de diverses entitats, “hi ha rànquings com el de l’EAE que posicionen Barcelona com la quarta ciutat del món per captar talent. Al llarg d’aquests anys hem patit la desindustrialització, la fugida de seus empresarials, els problemes de configuració de l’espai públic municipal i els moviments antisistema. Però a Barcelona hi ha un entorn tecnològic i biomèdic que hauríem de convertir en el nostre

Barcelona ha de recuperar l’autoestima i buscar complicitats amb la ciutat rival. Si les dues metròpolis poguessin vendre’s com un únic eix o ‘hub’ a l’exterior, potser la unió podria beneficiar totes dues des de la seva complementarietat

hub, un sol eix, en un món globalitzat”, proposa l’advocat Ramón Faus. “Madrid i Barcelona haurien de ser un mateix equip, com de vegades ha passat amb el Teatre Reial i el Liceu, encara que potser això sigui impossible”, reconeix García Nieto.

Dit això, a més de buscar complicitats, Barcelona encara ha de posar ordre a casa. Tal com diu Josep María Romances, president de Closa Investments Bankers, “la decadència no és que sigui dolenta, però cal tocar fons perquè la ciutat torni a tenir un relat que catalitzi aquestes ganes de canvi”. José María Montuenga, soci d’Ema Partners, suggereix que “contra el populisme i la demagògia, als empresaris els queda apostar per un millor govern corporatiu que faci créixer el talent”.

Al sector immobiliari també hi queden algunes barreres que cal superar. Luis Hernández, president i conseller delegat de Renta Corporación lamenta que “pel que fa al sector residencial, molts inversors prefereixen evitar Barcelona. Altres ciutats com Madrid o Màlaga susciten més interès. Tenim cada vegada més intervencionisme i aquest és el problema, que fa fugir el capital”.

Al seu torn, Gerard Duelo, president del Consell General dels Coapis d’Espanya, recorda que “a Madrid no hi ha tanta escassetat de terreny, ni hi ha un moviment okupa tan estès, ni es pretén regular els lloguers ni aplicar recàrrecs d’habitatge social sobre l’obra nova. Tot això fa que hi hagi més oportunitats fora de la ciutat de Barcelona”.

Susana Rodríguez, directora comercial de Savills Aguirre Newman España, ofereix una dada significativa sobre aquest desequilibri: només un 8% de la inversió de lloguer del 2021 se’n va anar a Barcelona.

Existeix algun model a seguir? Al llarg de la trobada, més enllà de l’habitual dualisme entre Barcelona i Madrid, s’ha pronunciat unes quantes vegades el nom de Màlaga, on els poders públics lideren la transformació d’una ciutat. Liling Qi, sòcia directora de Qimeng Abogados i directora general de Puente China-España reconeix que la marca Barcelona és difícil d’espatllar, però és veritat que “la visió d’un polític pot transformar la ciutat si pren decisions valentes”.

Al final, com defensa Goldenberg, “podem queixar-nos dels polítics, però hauríem de fer una mica com Itàlia, on la vida empresarial funciona al marge de la incertesa de les administracions”. En aquest sentit, Jordi Nadal, fundador i director de Plataforma Editorial, cita un poema de Vicente Aleixandre: “Hacer es vivir más”. Doncs fes, Barcelona.

L’ombra de l’èxit de Màlaga plana sobre el clàssic dualisme entre les dues metròpolis

Piergiorgio M. Sandri