El BCE, en aigües turbulentes

La presidenta del Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, ens ho va advertir a la reunió sobre bancs centrals de Sintra. Abans ja ho havia fet el governador de la Reserva Federal. A la Divina comèdia, Dant va advertir: “Els que entrareu aquí, deixeu tota l’esperança”. El que els passa a tots els bancs centrals, des dels Estats Units fins a Austràlia, la Gran Bretanya o la zona euro, és que el pitjor passa de manera inesperada. Veníem d’una situació esplèndida: diners fàcils i barats. I, de sobte, hem passat a un avís mundial (que va arribar fins i tot a la Xina). Els diners costaran cada vegada més i n’hi haurà realment pocs. I per combatre la inflació creixent, els augments de tipus d’interès poden conduir a una recessió.

A Europa ningú no s’esperava una guerra que multiplicaria els preus de l’energia i que països com Alemanya haurien de generar electricitat cremant carbó, perquè s’esgotaven els subministraments del gas de Rússia.

Cinc factors expliquen que ara naveguem per aigües turbulentes. El primer, una guerra despietada, que va posar fi als subministraments dels aliments bàsics (blat, blat de moro i aliments per al bestiar), perquè els grans proveïdors del món havien estat Ucraïna i Rússia. El segon, la ingenuïtat d’Europa, que va passar per alt que un 60% de l’energia que comprava depenia d’un proveïdor que no era de confiança. El tercer, sortíem d’una llarga pandèmia que va provocar ruptures a les cadenes de subministraments i va exigir al Banc Central Europeu un programa d’emergència d’1,85 bilions d’euros, que no podia estendre’s si la inflació arribés a ser incontrolable.

El quart és que quan el BCE deixa de comprar actius financers, des de deute sobirà fins a bons de les empreses i suspèn les subhastes per als bancs, en quantitats il·limitades i al zero per cent, les mesures han de ser radicals. La Reserva Federal americana ho va fer ràpidament: successius augments dels tipus d’interès, i vendre tots els actius financers que havia comprat, per un valor de 9,5 bilions de dòlars. El cinquè factor ha estat una zona amb 19 bancs nacionals i un (Alemanya) que emet bons de referència. Els països del sud, començant per Grècia, van haver d’emetre deute a tipus que ningú no s’imaginava. Amb més endeutament públic i dèficits fiscals inesperats, les primes de risc es van disparar. El BCE va estar al cas i va recórrer amb 1,7 bilions d’euros (recuperats del pla d’emergència), i les aigües van tornar al seu curs. Però molt lluny d’aconseguir una taxa d’inflació a mitjà termini d’un 2%.

L’energia, els aliments i els productes industrials representen un 80% de la inflació global de la zona euro. L’atur és relativament baix, i alguns indicadors apunten a sectors amb insuficient mà d’obra, que han registrat augments de salaris, que la presidenta Lagarde estima per sobre d’un 4% el 2022 i un 3,7% l’any vinent, gairebé el doble que la mitjana històrica abans de la pandèmia.

Rússia Europa ha estat ingènua: ha passat per alt que un 60% de l’energia que comprava depenia d’un proveïdor poc fiable