Màquines com nosaltres

Scavino uneix filosofia, economia i literatura per pensar l’època que obre l’automatització massiva

Aristòtil i Lenin. Kant i Henry Ford. Donna Haraway i els seus cíborgs i Frederick Taylor i el taylorisme. La memòria infinita del Funes, el memoriós de Jorge Luis Borges i Norbert Wiener, l’inventor de la cibernètica, que creia que la seva ciència no només es podia aplicar a les màquines automàtiques: “Quan li dono una ordre a una màquina, la situació no és fonamentalment diferent de quan li dono una ordre a algú”. Al cap i a la fi, també seguim regles de conducta o gramàtica de manera inconscient o automàtica. L’assaig Máquinas filosóficas del professor argentí Dardo Scavino entreteixeix filosofia, economia, ecologia i literatura per a un moment de la història en què no sabem si el perfeccionament dels robots ens obrirà per fi les portes d’una societat més lliure i igualitària o si, al contrari, consumarà la distopia d’una dominació tecnoteològica de les màquines intel·ligents.

Les preguntes que planegen a l’assaig són tan poderoses com inquietants: què distingeix un autòmat sofisticat d’un humà? El maquinisme, tal com s’ha plantejat des de la revolució industrial, ens ha alliberat o alienat? Més prosaicament, quins llocs de treball sobreviuran a l’automatització i robotització de tots els sectors, al predomini del món digital i els seus algoritmes? Potser cal donar suport al manifest acceleracionista i disparar l’automatització de les empreses per ja entrar en una societat del posttreball?

Les respostes, per descomptat,

són més existencialment preocupants si parlem de la distància entre els humans i els robots i sobre la possibilitat que ens superin. I no tant perquè ho facin a través de la reflexió, des de la Grècia antiga, sobre la separació entre el coneixement d’amos i treballadors, sobre la possessió d’un coneixement teòric que permeti programar, sigui un algoritme o els altres, o que només permeti ser programat. Una cosa que amb l’arribada massiva del món industrial s’accelerarà: les màquines alliberadores de les tasques més pesades dels homes van desposseir els artesans del seu coneixement i els van convertir en apèndixs vius de la maquinària a les fàbriques.

El projecte de l’Encyclopédie de Diderot i D’Alembert es resumia, diu Scavino, a desautomatitzar el pensament i automatitzar el treball, alliberar ments i cossos, però el que vindria després seria la gran cadena de muntatge del fordisme i els moviments científics dels obrers durant el taylorisme, que va voler adoptar Lenin per a Rússia. L’objectiu del management científic, assegurava Frank Gilbreth el 1912, “consisteix a induir als homes a comportar-se com a màquines”.

I tota l’estona planeja al llibre el mite del Gólem, la criatura artificial que un rabí crea escrivint sobre el front la frase “El Senyor Déu és la veritat” i que es descontrola i ho destrueix tot el que veu. Un Gólem que Gustav Meyrink converteix en novel·la el 1915 en ple auge de la indústria i la guerra, i que pot ser llegit com els cataclismes de la tècnica sense govern, però també com les hecatombes que van provocar els humans convertits en autòmats a través de la propaganda.

L’‘Encyclopédie’ va desautomatitzar el pensament, però automatitzar el treball