El temps que et quedi lliure

Fins la revolució industrial només gaudien del temps lliure els benestants, els rics i els que detenien el poder. Uns milers. Després d’ocupar-se de les funcions inherents al seu càrrec, arribava la folgança, és a dir, escoltar música, anar al teatre, reunirse amb amics, intrigar, passejar, viatjar, promoure iniciatives, jugar, descansar o no fer res. La resta de la població vivia des de feia segles buscant-se la vida amb les tasques quotidianes, sense diners per gratificar-se amb temps de qualitat a fi d’esgarrapar el lleure. La industrialització va possibilitar la feina i el consum massius. Va crear les àmplies classes mitjanes i els horaris de feina. La productivitat ha permès que en menys de dos-cents anys s’hagi passat de jornades de setanta hores a jornades de quaranta de setmanals en la majoria dels sectors –amb l’auxili indispensable de la lluita sindical–.

A sobre de la taula hi ha la possibilitat de fer un altre pas en les hores de feina i reduir la jornada a quatre dies feiners o a les quinze hores setmanals. D’entrada, la iniciativa xoca frontalment amb la visió de la població espanyola: més d’un 10% dels actius a temps parcial desitja més hores de feina; només un 5,1% dels ocupats reduiria la jornada si això significa una minva en el sou, segons l’última EPA. Mentre s’avança en aquesta legislatura per aconseguir un mercat laboral més racional i actiu, la clau se situa a dissociar la reducció de la jornada del salari. És factible? Des del punt de vista tecnològic, no hi ha dubtes. A Bèlgica, per exemple, han aprovat la jornada laboral de quatre dies setmanals sense rebaixar el sou, i a Irlanda i als Països Baixos han passat de 40 a 35 hores setmanals, també sense minva salarial. En els tres casos es constata un increment de la productivitat i del benestar laboral que compensen amb escreix l’adopció de la mesura.

Keynes, que era un bonista, va predir que les quinze hores setmanals caurien cap al 2030. Es pensava que quan les persones aconsegueixen un determinat nivell de riquesa ja no desitgen guanyar més diners, però oblidava que la propensió a consumir de les famílies és voraç. La inclaustració pandèmica ha augmentat el nombre de persones amb ganes de disposar de més temps lliure. El teletreball ho ha accelerat. Cúanto es suficiente: qué se necesita para una buena vida?, es preguntaven Robert i Edward Skidelsky en el títol del seu llibre (Crítica, 2012). Tot depèn del valor que atorga cada individu a la salut, esport, descans, cura del cos, formació, amistat i societat, cultura, cooperació, harmonia amb la natura...; de la baremació d’aquests ítems es deduirà quin és l’equilibri entre les hores de feina, els ingressos i el temps dedicat al lleure i a la societat. Tot això es creua amb dues necessitats imperioses. La primera, anar cap a models de consum més austers per l’equilibri del planeta, i la segona, repartir més bé els beneficis de les empreses.

Debat Treballar menys és una tendència, però només un 5,1% dels ocupats reduirien la jornada si això signifiqués una minva en el sou

|