Solidaritat, la justa

Deia el cèlebre escriptor britànic Graham Greene que les persones no podem estimar la humanitat. Que només podem estimar gent. S’entén, gent concreta amb qui, en una mesura o altra, ens identifiquem. Per tant, l’amor, la generositat, la solidaritat, segons Greene, té límits. O graus, i no és igual amb els més pròxims, família i amics, que amb la resta dels nostres conciutadans. Per no parlar, esclar, de persones més llunyanes, d’altres societats. La posició de Greene no és, avui dia, gaire popular. Impera el bonisme, i la solidaritat universal és un valor a l’alça que no ha de faltar en cap discurs políticament correcte. Tot i això, aquest bonisme és com el socialisme utòpic, entendridor fins que topem de morros amb la realitat. Amb la naturalesa humana, de què Greene era un profund coneixedor.

La solidaritat, quan passem de la retòrica als fets, té dues versions: la justa i la ben entesa. Cap de les dues no és altruisme pur, que atén el proïsme sense esperar res a canvi. És, a tot estirar, altruisme recíproc. Atès que la solidaritat, ben entesa, comença per un mateix, t’ajudo perquè qui sap quan seré jo qui tindrà un problema. Però t’ajudo, sense posar en risc la meva situació. L’altruisme recíproc pot fins i tot ser calculador. Som solidaris quan tenim l’expectativa que la nostra ajuda serà corresposta. Que hi haurà un quid pro quo. És l’avui per tu, demà per mi.

Els matisos de la solidaritat pràctica, no pas la retòrica, els hem experimentat a Espanya al llarg dels anys, en el perenne conflicte territorial i en el debat sobre els ajuts als països en desenvolupament. Ara es planteja amb tota la seva cruesa a escala europea. No hem de posar el crit al cel si durant els pròxims mesos assistim a una agra disputa entre els socis. La Unió Europea no és un Estat, i per tant no disposa d’instruments polítics, com ara impostos propis i un Ministeri d’Hisenda, que permetin desplegar automàticament aquesta solidaritat entre ciutadans europeus. Per això, els suports s’hauran de negociar a les institucions compartides, i les tensions i els greuges entre països seran molt més patents del que serien si la Unió fos un estat unitari.

La primera escaramussa s’ha lliurat amb motiu dels límits al consum de gas davant els riscos de proveïment dels pròxims mesos. Però no serà l’última. En aquesta dialèctica, crec que Espanya ha d’adoptar posicions humils i constructives. En la qüestió del gas, partim d’una posició raonablement positiva, en termes comparatius. Però, si els tipus d’interès continuen pujant, la nostra situació pressupostària pot empitjorar ràpidament, i podria arribar el dia que canviï la situació negociadora i sigui necessari disposar de suports financers. Ja se sap, parlem d’altruisme interessat. Solidaritat? La justa.

Energia L’escaramussa dels límits al consum de gas davant els riscos de proveïment no serà l’última de la Unió Europea

|