La temuda paraula

Els bancs centrals tenen el poder de crear diners, però quan temen que la inflació es desbordi augmenten els tipus d’interès.

Els diners del BCE o de la Reserva Federal dels EUA tenen garanties il·limitades. Abans de l’any 1971, el dòlar podia canviar-se per or, i d’aquí va sorgir la llegenda de Fort Knox i les pel·lícules que basaven la trama en un assalt per robar les reserves del país més poderós del món. Fins que el llavors president Nixon va declarar que Fort Knox havia esgotat les reserves d’or. A partir d’aquell moment tothom accepta els dòlars de paper. I també els dòlars digitals, sempre que un banc de primera fila els garanteixi.

El governador Paul Volcker va lluitar com ningú perquè la inflació no fes perdre valor al preuat dòlar de paper. Tenia a la mà totes les eines necessàries. Si treia el perill d’inflació (un augment no desitjat dels preus de béns i serveis), augmentava els tipus d’interès i les aigües tornaven al seu curs. Un dia, mentre passejava, se li van acostar uns periodistes i li van preguntar: “Senyor governador, hem de tenir por de la pròxima inflació? Estem entrant en una recessió o dos trimestres seguits amb el PIB negatiu?”. I ell va contestar: “Un no sap quan hi haurà una recessió, i de vegades mentre va caminant descobreix que ja ha passat”.

La qüestió és tan complexa que centenars de milers de cibernautes busquen a Google la paraula recessió. Hi ha algoritmes per donar un valor numèric al nombre de vegades que apareix a la pantalla de l’ordinador la temuda paraula. Alguns pregunten quan serà. D’altres quant pot allargarse. Tot gira al voltant de quan tindrem dos trimestres o més amb caigudes del PIB. Li tenim por perquè va acompanyada d’atur, caiguda de la demanda de béns i serveis, i el pitjor és haver d’abaixar la inflació amb una recessió. És el terme desafortunat d’estagflació. A Espanya hem arribat a un 10,8% d’inflació i les causes són conegudes.

Amb la inflació perden valor els estalvis i en borsa les accions valen menys, perquè el valor d’una acció depèn dels beneficis futurs. I també perden els bons sobirans. La prima de risc del deute d’Itàlia (la diferència amb el Bund d’Alemanya) va augmentar ràpidament. Però la presidenta Lagarde ja havia advertit que el BCE evitaria que es fragmentessin els mercats. I la primera línia de defensa que tenia eren els fons del Pla d’Emergència contra la pandèmia, que ja va acabar al juny, però els seus fons es van fer servir per comprar deute sobirà d’Itàlia i de Grècia.

Si la zona euro té una taxa mitjana d’inflació d’un 8%, quan el seu objectiu a mitjà termini és d’un 2%, l’apropiat és encarir el preu del diner. Però les hipoteques a tipus variable seran més cares.

|