Com casar sostenibilitat i eficiència

Un 64% dels consumidors consideren que el preu és el més important. El que és sostenible no pot ser car

documental Freightened, the real price of shipping (2016) explica d’una manera molt eloqüent com s’ha aconseguit que en una botiga del centre de Barcelona puguem comprar una jaqueta per tan sols 15 euros i que al comerciant li sigui rendible.

Ens mostra com aquesta peça és una mena de Frankenstein, feta amb cotó dels Estats Units, tint de l’Índia, plàstic de la Xina i mà d’obra de Bangla Desh. Més de 30.000 quilòmetres recorreguts, principalment amb transport marítim, capaç de carregar grans quantitats a uns costos unitaris molt reduïts. D’aquesta manera és com s’han anat construint moltes cadenes de subministrament durant els últims 40 anys: seleccionant els orígens de cada component, ubicant la producció a les fàbriques més barates i aprofitant una logística global molt eficaç. Un model que, agradi o no, ens ha facilitat jaquetes de 15 euros al centre de Barcelona.

El gran problema són les externalitats negatives. I és que l’esmentat documental fa una rigorosa investigació per evidenciar els danys col·laterals provocats per aquesta lògica comercial, massa aliena a les seves responsabilitats socials i mediambientals.

El reportatge demostra que algunes navilieres trien la bandera dels vaixells en funció de la legislació laboral dels països, i sempre prefereixen les més laxes, perquè els permeten disposar de treballadors en alta mar durant mesos, amb salaris baixos i condicions pèssimes. De fet, ser mariner s’ha convertit en una de les professions més perilloses, ja que compta amb l’esgarrifosa xifra de 2.000 morts a l’any.

El documental també ensenya que una via per estalviar costos ha estat el tipus de combustible que fan servir els vaixells, equipats amb motors d’elevada capacitat d’absorció, una cosa que els permet funcionar amb fuels de baixa qualitat. Tenint en compte que un gran vaixell de mercadeEl ries pot consumir més de 200 tones de combustible al dia, s’ha calculat que un sol vaixell pot emetre partícules contaminants equivalents a 50 milions de cotxes.

És evident que la consciència ètica, tant dels consumidors com de les companyies, ha incrementat exponencialment durant els últims anys. I també és una realitat que la pandèmia ha mostrat la vulnerabilitat de les cadenes de subministrament globals i ha obert un debat de fons sobre el sistema econòmic més convenient. De fet, desenes d’estudis evidencien que les empreses més resilients en l’actual context de dificultat són les que compten amb models de negoci més sostenibles.

El problema és quan es contraposen aquests models responsables amb l’eficiència econòmica. Sovint es fa servir el mantra de “la sostenibilitat és cara” per transmetre la idea que fer les coses bé ha de ser més costós que fer-les malament. Si això és veritat, però, correm el greu risc de no saber donar a la sostenibilitat l’impuls que necessita.

No s’ha d’oblidar el que publicava la setmana passada l’informe Consumer perception survey: un 64% dels espanyols considera que el factor més determinant en les seves compres és el preu, un percentatge que ha crescut 10 punts durant els últims anys.

Som davant una realitat que obliga a casar l’eficiència amb la sostenibilitat, i cal entendre que és l’única via possible per fer front a la insostenibilitat. Cal esprémer el potencial de la tecnologia i treure profit d’estratègies com la distribució de proximitat, la col·laboració entre actors o l’economia circular. Tot el talent, l’esforç i l’enginy de les organitzacions s’ha de focalitzar a crear jaquetes que uneixin ètica i competitivitat (i, si és possible, que no costin més de 15 euros).

La globalització ha permès abaratir els preus, però ha creat externalitats negatives