Empat a dos

Ja gairebé ens hem oblidat que els primers anys de vida de l’euro, a començaments del segle XXI, hi va haver una important asimetria entre les dificultats de països com Alemanya, que, juntament amb França, van haver d’incomplir els límits del pacte d’Estabilitat –incorrent en dèficits públics superiors a un 3% dels respectius PIB entre el 2002 i el 2004 –, i els del Sud d’Europa, que creixíem de manera enlluernadora. La política del BCE es va adequar a les necessitats de relaxament d’Alemanya, en detriment de la prudència que hauria beneficiat el Sud si s’haguessin contingut els excessos. Llavors, els riscos, a curt termini, eren al Nord i la seva solució els va desplaçar cap al Sud.

A partir del 2008 els papers es van invertir: els riscos (immobiliaris i crediticis) van esclatar el Sud de l’eurozona. Les apel·lacions al risk sharing –“solidaritat”, en llenguatge profà– dels creditors del Nord van tenir uns efectes més aviat limitats, més significatius gràcies a Mario Draghi al BCE que no pas a les mesures d’altres organismes de la Unió Europea, més propensos a insistir en una disciplina que reduís riscos abans de parlar de compartir-los. El malestar resultant d’aquests plantejaments va contribuir a l’euroescepticisme i va donar ales als populismes antieuropeistes avui crescuts.

Amb l’arribada de la pandèmia, la UE va fer “propòsit d’esmena”: es tractava d’una pertorbació exògena, aliena a discussions sobre culpables (almenys, a dins de l’eurozona) i que aparentment ens afectava tots més o menys per igual. Era l’escenari ideal per “compartir riscos”, per a actuacions conjuntes, que van incloure els Next Generation i altres mesures d’un abast realment europeu impensables fins al 2019. Però quan van aparèixer asimetries, amb els països més dependents del turisme i amb més vulnerabilitats en la seva estructura productiva (altra vegada els del Sud), van reaparèixer les desconfiances, les bretxes, els recels entre socis.

La crisi energètica derivada de la invasió d’Ucraïna fa aflorar noves heterogeneïtats, ara en contra dels països que, per geografia (centre i est d’Europa) i per decisions polítiques del passat, han arribat a la situació actual amb més dependència d’uns subministraments sota amenaces de restriccions serioses i, en tot cas, d’encariments severs. No han trigat a aparèixer les argumentacions, ara al Sud, per negar o reduir el risk sharing, obrir altre cop la caixa dels trons i condicionar el necessari equilibri entre aspectes energètics i de suport financer, incloent-hi les decisions especialment complicades del BCE.

En resum, el títol d’aquest article és un greu error: no podem estar comptabilitzant les vegades que som en un costat o a l’altre de les vulnerabilitats, passant-nos factura de manera suïcida, per al conjunt d’una Europa que ha de recordar la màxima: “O actua junta o s’enfonsarà per separat”.

Solidaritat Al llarg dels anys, els papers dels països del Nord i del Sud d’Europa han anat canviant segons la conjuntura