Necessitem un canvi radical

Estem immersos en una onada gegantina de destrucció creativa. El món que hem conegut, en el qual hem nascut i hem crescut, s’està desconstruint per donar pas a una nova realitat desconeguda, enmig de profundíssimes transformacions tecnològiques, climàtiques, demogràfiques i geopolítiques que tindran un impacte indubtable en les nostres vides. Com pot ser que el sistema occidental, basat en la racionalitat científica, la innovació tecnològica, la llibertat econòmica i la democràcia política (amb seguretat, el millor dels possibles) estigui fallant estrepitosament? Per què aquest model construït sobre els principis de la Il·lustració genera tanta desigualtat, conflicte i frustració, en lloc de productivitat i prosperitat ampliades? Cal revisar urgentment els nostres sistemes de creació i distribució de valor. Avui, tot està en qüestió.

The Economist es preguntava fa pocs dies a l’article “Les universitats no aconsegueixen impulsar el creixement econòmic” per què en un moment d’eclosió de la investigació científica i l’educació superior, la productivitat de l’economia és tan feble. Ens hem equivocat en una divisió implícita del treball, segons la qual les universitats han d’investigar i les empreses explotar després –si poden i saben– aquestes investigacions? Les grans economies estan canviant de model, centrant el seu múscul financer en el reforç dels laboratoris corporatius d’R+D, desplaçant el centre de gravetat de la investigació cap a l’estructura econòmica. Segons el World Bank, el món ja destina un 2,7% del seu PIB en inversió en R+D, un indicador que ha augmentat gairebé exponencialment els últims anys. El món definitivament no és pla, com va imaginar Thomas Friedman en l’època triomfant de la globalització, sinó que s’estira com un xiclet entre unes quantes grans economies cada vegada més intensives en R+D i que generen una part substancial del PIB mundial (amb els EUA i la Xina al capdavant) i la resta, que van quedant despenjades. Països rics generadors de tecnologia i països pobres consumidors, dependents dels primers.

Europa desperta dels seus llimbs, amb un sentit d’urgència creixent. Enrico Letta, antic primer ministre italià, propugna en un informe recent la necessitat d’integrar els mercats de capitals per evitar que els estalvis dels europeus s’escapin en massa i se’n vagin a finançar l’atractiva indústria americana. Mario Draghi, en una trobada d’alt nivell del Pilar Europeu per als Drets Socials el 16 d’abril a Brussel·les, va impartir una conferència amb el suggeridor títol: “Canvi radical és el que necessitem”. Draghi, també ex primer ministre d’Itàlia i expresident del Banc Central Europeu, ja va tenir una intervenció decisiva en la història recent europea durant la crisi financera del 2008, quan, en una inèdita exhibició de lideratge, va manifestar que faria “el que calgués” per salvar l’euro. Amb això va injectar la confiança decisiva per als mercats en un moment crític de les finances continentals. Necessitem figures i missatges de referència.

Ara Draghi ens avisa del canvi radical imprescindible en la nostra política econòmica si volem mantenir Europa com l’espai de democràcia, pau i llibertat que ha estat durant els últims 70 anys. Per Draghi, l’estratègia competitiva europea està desfasada, i porta a la destrucció del nostre model social. “Hem mirat cap a endins, veient-nos entre nosaltres com competidors fins i tot en sectors com ara defensa o energia, en els quals compartim interessos”. Segons ell, el món ha deixat de ser un camp anivellat on tots juguen amb les mateixes regles. Al contrari, algunes regions estan duent a terme polítiques agressives per atreure inversions i, en el pitjor dels casos, “per fer-nos permanentment dependents d’ells”. Draghi explica com la Xina es proposa, sense ambigüitat, de controlar totes les cadenes de subministrament estratègiques, per assegurar-se l’accés a recursos crítics, i com els EUA apliquen política industrial a gran escala per reindustrialitzar el país, fet que trenca les velles complicitats amb Europa i desafia les regles del comerç internacional. En altres zones del món, la indústria no només suporta costos energètics més baixos, sinó que pateix un entorn regulador més lax que l’europeu, i rep ajuts massius.

Estem sols. Competim amb les mans lligades a l’esquena, i les manté lligades la nostra ingenuïtat. Draghi afegeix que tres amenaces posen en perill la continuïtat del projecte europeu: la falta d’escala deguda a la fragmentació i descoordinació interna, la feblesa en la creació de béns públics comuns (infraestructures energètiques, de seguretat, o xarxes científiques), i l’accés limitat a recursos crítics (com ara minerals o matèries primeres). Es lamenta de la inexistència d’una estratègia contundent, consistent i cohesionada per afrontar aquests desafiaments.

Els estils de lideratge i els processos de presa de decisió europea estan “dissenyats per al món de l’ahir, precovid, pre Ucraïna i preconflicte a l’Orient Mitjà”. Europa necessita una transformació radical, conclou Draghi, un “nou partenariat o redefinició de la Unió no menys ambiciós que el que van fer els pares fundadors fa 70 anys amb la creació de la Comunitat del Carbó i de l’Acer”. Un repte tan complex i urgent com motivador.

Tot això significa canviar la secular mentalitat d’austeritat i prudència, i desenvolupar un nou lideratge expansiu i desacomplexat orientat a reforçar l’R+D pròpia i a consolidar indústries i inversions estratègiques com a garantia de la nostra prosperitat. Potser necessitem un supraestat europeu, un gran Estat emprenedor que permeti al Vell Continent de competir a la mateixa escala que els EUA o la Xina, que generi una gran plataforma competitiva amb mercats integrats i homogenis i proveeixi els europeus dels béns públics necessaris (des de xarxes científiques a infraestructures digitals, físiques i energètiques) que assegurin la continuïtat del gran projecte europeu i el benestar dels seus ciutadans. Europa s’està despertant. Però cal córrer.

Mans lligades Segons Draghi, l’estratègia competitiva europea està desfasada i porta a la destrucció del nostre model social

Potser necessitem un supraestat europeu, un gran Estat emprenedor que permeti al Vell Continent competir a la mateixa escala que els EUA o la Xina

L’obra ha estat la més cara venuda en la història de les subhastes austríaques

jueus rics, els Lieser, va a l’estudi de Klimt per posar. No se’n qüestiona l’autenticitat, però es creu que la pintura no està del tot acabada i no hi ha unanimitat sobre on va ser durant l’Anschluss, quan Àustria va ser annexionada pel III Reich, ja que no hi ha documents que permetin seguir-ne el rastre quan els jueus se’ls perseguia i els seus béns eren saquejats. No ha transcendit l’actual propietari ni la procedència, més enllà que l’obra va pertànyer a una família jueva. Va sortir en 28 milions d’euros i va aconseguir adjudicar-se per 35 milions (amb comissions) a l’art advisor Patti Wong, que va actuar en nom d’un col·leccionista de Hong Kong, el nom del qual no ha transcendit. L’obra ha estat la més cara venuda en la història de les subhastes austríaques i mostra com cases més locals però amb llarga experiència accedeixen a un mercat global que es mou per estàndards internacionals.

ha anat per Suïssa, Alemanya, el Regne Unit i Hong Kong