Previsions a l’alça

Les últimes setmanes hem vist que les previsions de creixement del PIB per a l’economia espanyola les han millorades diferents organismes. El Fons Monetari Internacional ha estat l’últim. Considera que Espanya creixerà l’1,9% aquest any (abans estimava l’1,5%) i un 2,1% el 2025 (es manté el pronòstic anterior). Novament les dades poden acabar més bé del que s’esperava a l’inici d’exercici. La conjuntura dona bones notícies en una economia que sembla que gestiona, en èpoques de creixement, molt més bé el curt termini que el llarg termini, que continua presentant desafiaments i dificultats que venen de lluny.

Aquest any s’ha escrit molt sobre la falta d’exactitud de les previsions macroeconòmiques dels dos últims anys, que al final sempre van ser més bones que les previstes a l’inici dels seus respectius exercicis. Al nostre país i també per a la zona euro, els EUA i el Regne Unit. Per exemple, al final els temors de recessió als EUA no s’han complert i l’acompliment de la seva economia en PIB i ocupació ha estat molt favorable. A la zona euro –amb Alemanya al capdavant– sí que ha arribat a la recessió tècnica, però amb gairebé un impacte nul en ocupació. L’economia espanyola ha mostrat un millor comportament pel que fa a taxes de creixement que els nostres veïns. I, tot i que l’ocupació resisteix,

Vent a favor

Les tensions geopolítiques i els dubtes sobre la transició energètica afavoreixen en certa manera la inversió a Espanya

queda molt per fer.

Un context monetari tan endurit per aturar la inflació com el dels dos últims anys generava en èpoques passades recessió i notables pèrdues d’ocupació. Només amb recessió s’aconseguia calmar la inflació. Malgrat que les generacions actuals no coneixíem ni havíem gestionat cap episodi d’inflació, la forta pujada de tipus d’interès no ha causat un impacte significatiu i negatiu sobre l’activitat econòmica i molt menys sobre l’ocupació. La política fiscal, que ha continuat sent expansiva, pot ser un dels factors de la fortalesa de l’economia, i dona lloc a previsions que solen fer curt. No és l’únic factor. L’estalvi postpandèmic pot afavorir el vigor del consum també en moltes economies occidentals.

La inversió no segueix els mateixos camins. No es reactiva en nombrosos països per les tensions geopolítiques i la incertesa sobre la velocitat de la transició energètica, que impedeixen la necessària confiança. Potser Espanya és d’alguna manera una excepció, tot i que no es poden llançar les campanes al vol. Una especialització productiva amb menys pes de les activitats industrials més afectades per la incertesa, un mix energètic més diversificat i de cost inferior, una captació neta –i consegüent augment d’oferta– de treballadors i capital humà –sobretot d’altres països hispanoparlants– i uns costos salarials inferiors als d’altres països de l’entorn pot estar ajudant a rebre inversió. Convé aprofitar aquesta conjuntura inesperadament favorable per establir les bases, d’una vegada per sempre, sobre com fer front als nombrosos reptes de competitivitat i sostenibilitat dels comptes públics.