Què ens oferiran Lagarde, Powell et al.

Parafrasejant Kahneman, els errors de predicció en finances són inevitables perquè els mercats, en essència, es comporten com a resultat de la interacció de moltes peces, de vegades impredictibles. Per tant, faríem bé de no donar per tancats els escenaris que descriuen què faran els bancs centrals.

El trànsit al llarg d’aquest primer quadrimestre de l’any ens deixa una mostra que el valor de les prediccions ha de considerarse efímer. Arribàvem al començament de l’any amb uns mercats convençuts que els pivot point de la Reserva Federal i del Banc Central Europeu eren a tocar. Es va arribar a descomptar per part del mercat, observats a través dels implícits, que hi hauria fins a sis baixades per part d’aquests dos bancs centrals, i que començarien la seva tasca de normalització tan aviat com aquesta primavera. És cert que, en aquella època, els mateixos responsables de la política monetària es van mostrar més cauts que no pas els mercats, oferint una guia d’actuacions orientada a començar el cicle de retallades de tipus amb la idea d’anar implementant baixades segons s’acumulessin evidències, o no, del control de la inflació. Però als seus discursos quedava patent que el 2024 podria ser any de diverses retallades de tipus. Fins a tres, per exemple, en el cas americà.

Avui, a punt d’acabar el primer quadrimestre de l’any, les coses s’han capgirat de manera dràstica. Els mercats preveuen tot just una baixada fins a final d’any als EUA i dos per a la zona euro. L’acumulació de dades ha exigit canviar el guió. A l’altre costat de l’Atlàntic, el PIB, els salaris, les dinàmiques del mercat laboral (especialment serveis), els resultats empresarials... no perden força. Dibuixen una economia que resisteix i a què les pujades de tipus i altres xocs externs semblen no fer efecte. I la inflació, com a expressió final de la conjugació d’aquests elements, també es resisteix a recórrer el tram final cap a l’objectiu del 2%. Als EUA ara regeix la narrativa del higher for longer: els tipus estaran on són durant un temps.

A la zona euro, el dibuix és una mica diferent. El consell del BCE es troba amb una economia feble, en què de manera recent apareix algun brot verd al voltant de l’activitat industrial a França i Alemanya; una economia en què els preus, sí, es resisteixen a convergir cap al 2%, però permeten una mica més d’optimisme. I el repunt recent del cru tampoc no ha fet canviar un full de ruta que passa per fer el primer pas, una baixada de tipus, al juny. Després, fent-nos ressò de les paraules del vicepresident del BCE, Luis de Guindos, res no és clar ni està assegurat en relació amb baixades addicionals.

La primera batalla contra la inflació s’ha guanyat, però la guerra continua. No serà un camí senzill. Ja coneixeu el famós adagi de Karl Otto

Pöhl: la inflació és com la pasta de dents, una vegada fora del tub, tornar-la a dins és difícil. Sumeu la patinada del 2021 dels banquers centrals assenyalant que el repunt de la inflació era “transitori” i penseu que un actiu essencial en l’efectivitat de la transmissió de la política monetària és la credibilitat del banquer. Conjugant tot això, sembla que els bancs centrals, si han d’oferir un biaix de comportament, serà el de ser més cauts amb les baixades ara per ara.