Phelps i el factor humà

El Nobel d’Economia recorre la seva carrera, que tanca amb les claus per a les societats innovadores

Poques vegades una autobiografia s’haurà assemblat tant a una enciclopèdia d’economia del segle XX o a una breu història de les doctrines econòmiques. Però el Nobel de la disciplina el 2006, Edmund Phelps, ha filat a Mis viajes alrededor de la teoría económica l’evolució de la seva carrera des del Chicago de la Gran Depressió en què va néixer el 1933 –els seus pares van perdre els llocs de treball i se’n van anar a Nova York quan ell tenia sis anys– fins a la Califòrnia dels seixanta –a la RAND Corporation pagada per defensa–, la reaganomics dels vuitanta i la seva deficitària economia de l’oferta, la caiguda del Mur –va ser part de la missió a Moscou el 1990 del Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament que presidia Jacques Attali– i la Xina del nou segle –com a degà d’una escola de negocis a Fuzhou– amb les seves trobades amb tot el santoral de grans economistes de la centúria.

Des de Paul Samuelson fins a James Tobin, des de Kenneth Arrow fins a Amartya Sen i George Akerlof, des de Joseph Stiglitz fins a Robert Solow o Robert Lucas, i fins i tot la impertèrrita Joan Robinson, que a Cambridge li va exposar en bloc el seu pensament més recent... que Phelps no va entendre. “Li vaig fer una pregunta, però tampoc no vaig entendre la seva resposta. Ho vaig tornar a intentar, però es va donar per vençuda”, recorda. “Si t’hi esforcessis, l’entendries”, li va etzibar. Per descomptat, també la seva trobada amb John Rawls, el gran filòsof

MIS VIAJES ALREDEDOR DE LA TEORíA ECONÓMICA Edmund Phelps Deusto. Barcelona, 2024 229 p. | 19,95 € | e-book, 9,99 €

autor d’Una teoria de la justícia, que va marcar la manera de pensar la justícia econòmica als EUA i que Phelps va traslladar als números.

Per descomptat, el Nobel no s’estalvia els grans debats de la seva època i qüestionava la nova economia clàssica de Robert Lucas i la seva teoria de les expectatives racionals, que postula que les expectatives adquirides per individus i empreses es podrien calcular a partir de l’anàlisi d’un model matemàtic sòlid, mentre que ell creu que les expectatives de consumidors i empreses estan sotmeses a la incertesa i el reajustament continu. O criticant la petició d’una renda bàsica universal per Philippe van Parijs perquè ell creu en la centralitat del treball en els projectes vitals. O advertint de l’impacte del deute públic en el creixement i l’ocupació.

Samuelson va dir de Phelps que “la seva contribució a la disciplina és un projecte: introduir la informació i el coneixement imperfectes, la competència imperfecta i les friccions del mercat en la macroeconomia, i hi afegiria que també en la microeconomia”, i ha advertit de les paràlisis que moltes vegades “pot afectar la mà invisible de Smith, Say i Lucas”. Un projecte que hi introdueix el factor humà també amb el seu treball dels últims anys, en què ha qüestionat el mític empresari innovador de Schumpeter: la innovació en societats dinàmiques neix de valors moderns compartits per molts dels seus individus. Aflora alhora d’un gran nombre de persones mogudes per un ethos que inclou aspiració, curiositat i desig d’expressió personal, una exploració que suposa satisfacció laboral i floriment social i que avui creu que cal recuperar.

Els últims anys ha atacat la idea de l’empresari innovador llançada per Schumpeter