Ploraneres del rais
Només un grapat de dones ploren, a estones, per Mubarak
La solitud del dictador caigut són sis dones i quatre llàgrimes. Se li pot afegir una mica de rímel i un cartell malgirbat, però continua sent solitud. En una cantonada davant la porta de l’hospital militar Maadi, al sud del Caire, mitja dotzena de ploraneres esperaven ahir pacientment el focus següent. I com que els mitjans s’aglutinaven des de primera hora davant el centre on hi havia ingressat Hosni Mubarak, no trigava a aparèixer un nou incaut.
Quan un periodista rondava, alguna d’elles esclatava en plors, mostrava el seu millor perfil i uns clic, clic, clic després el reporter se n’anava feliç. Amb elles, una dona passejava amb un cartró amb la foto d’un jove Mubarak vestit d’heroi militar. “La història el jutjarà”, deia. Per a la dona, amb coloret fins i tot a les celles, la frase pretenia ser una floreta per al dictador que es consumia unes quantes plantes d’hospital amunt. Però no va ser la història sinó un tribunal qui el va jutjar i va condemnar a cadena perpètua.
Al cap de poca estona, a mi em va tocar la Magda. Amb vel negre, ulleres de sol i els palmells vermells per l’alquena, va abaixar el cap quan va veure un estranger voltant i va forçar la ganyota de pena. Es va estalviar el plor, potser per la calor, però no la pompositat. “Mubarak era el meu pare, el meu guia, l’estimo perquè va ser el líder de la nostra nació”, deia. Després va acusar de conspiració contra Mubarak els EUA, Israel, el Regne Unit i l’Iran.
No va ser un comiat d’acord amb un últim faraó. És cert que Mubarak no se n’ha anat malgrat que l’agència de notícies estatal el va declarar clínicament mort la nit de dimarts i després un oficial va dir que el rais “anava camí de l’estabilitat”, però només sis dones i un cartró era poc attrezzo. Hi havia gairebé deu periodistes per ploranera.
Probablement exagerat per als egipcis, que gairebé ni es van im- mutar per les notícies del deteriorament de l’estat de salut del rais. A prop de Tahrir, el jove Aba Noip gairebé s’estranyava que li demanessin per ell. Arquejava els ulls com dient: “De debò em preguntes per això quan hi ha dos paios que diuen alhora
Hi ha egipcis als quals tant els fa que Mubarak s’estigui morint o no; d’altres ni s’ho creuen
que són el president d’aquest país?”. Però accedia dòcil: “Mubarak és passat. Ni tan sols no crec que la seva mort afecti la situació actual. Si em preguntes, et diré que jo em sentiré feliç, però em preocupa més continuar lluitant contra el que va deixar al darrere”. Davant un mur de cubs de pedra que tallen el carrer que va de Tahrir al Ministeri de l’Interior, Muhammad Ilgibali ni tan sols no atorgava a la notícia gaire veracitat: “És una tàctica dels militars per desviar l’atenció. Mubarak no està mort, no som ximples”.
En realitat, a uns quants egipcis els importa poc si Mubarak existeix o acaba de consumir-se. Subsisteix la seva herència criminal, una junta militar que s’aferra al poder i un Egipte partit en dos. Els Germans Musulmans i Ahmed Xafiq prometen, tots dos, que les seves respectives candidatures han guanyat les eleccions. Però tots dos anuncien la victòria per un irrisori 49% a 51%.
L’ahir i el demà d’Egipte xo- quen avui. De forma figurada i pot ser que de forma real perquè avui està prevista la publicació dels resultats electorals. O potser no. En una nou salt –surrealista– al buit, un oficial de la comissió electoral va dir ahir que potser no puguin donar els resultats avui perquè no han acabat de revisar els recursos sobre irregularitats. Que ho faran tan aviat com puguin.