La teologia de la crisi
Va arribar l’auxili financer a la banca, i ens van dir que la banca estava salvada. Va arribar el vot dels grecs, políticament tan correcte, i ens van dir que l’euro estava salvat. Va arribar després la realitat, i l’auxili financer a la banca va fer pujar la prima de risc. Va continuar arribant la realitat, i el vot dels grecs ens va acostar una mica més a la intervenció. I va continuar caient la pedregada de realitat, i ni era cert que l’auxili financer era neutre ni innocent per al dèficit, ni el vot grec actuava de parapet contra els atacs dels mercats. En aquests dos episodis va caure tot això: els càlculs dels savis especialistes, l’anàlisi dels intel·ligents líders d’opinió i la credibilitat dels governants, que s’ha esvinçat com una barca a la deriva empesa contra les roques. Les roques de la recessió.
Passat tot això, el cronista es va dedicar a escoltar els profetes, intèrprets i simples missatgers. I ha arribat a una conclusió: es vol resoldre una crisi que ningú no sap explicar. Cap metge no sap fer el diagnòstic d’aquest malalt. Aquesta crisi, a més de ser la més llarga de la història, és la que menys s’entén.
I el que no s’entén, difícilment es pot definir. Hi ha tants intèrprets com economistes, cadascú té la seva teoria llampant, a veure qui la diu més grossa, i tots la deixen anar amb ambició de passar a la història. Pels uns, el problema és el canvi d’escenari, que fa bascular la inversió cap als països emergents, que són els competitius. Pels altres, Europa no té teixit d’unió i es desbarata. S’ha arribat a parlar de tercera guerra mundial, amb Merkel com a kàiser. I quan falla tot, es recorre a la conspiració contra l’euro. Per descomptat, una conspiració sense
Hi ha tants intèrprets com economistes, cadascú amb una teoria prou llampant, i tots la deixen anar
rostre, que haurien d’investigar els serveis d’intel·ligència.
A Espanya, passa una cosa semblant. Fa un any, Rajoy i els seus apòstols deien: la prima de risc és vostè, senyor Zapatero, quan el risc país estava pels volts dels 300. Ara, Rubalcaba i els seus apòstols contraataquen: el que no funcionava continua sense funcionar, i el que funcionava ho espatlla Rajoy. Els analistes troben molt elegant invocar la teoria del dòmino i posar la nostra fitxa darrere la de Grècia.
Però el més fascinant és situar el nostre país com un camp de batalla on es dirimeix precisament la guerra de la conspiració contra l’euro. Naturalment, si una agència de qualificació invoca la debilitat de la nostra economia, se la fa callar: és una explicació massa prosaica. Estem en la teologia de la crisi.
Conclusions d’espectador. Pels governants, seria útil no confondre la informació amb la propaganda. Als governats ja ens aniria bé que ens oferissin algun estímul a més d’amargar-nos la vida i que no perdessin tant de temps a enfrontar austeritat i creixement, com si fossin incompatibles. I el que és substancial: ben poc es podrà arreglar mentre els qui poden intentar fer-hi alguna cosa vagin tan desorientats.