De la (in) estabilitat del Govern
Circula un rumor sobre la fragilitat de Rajoy i el seu Govern que, en aquest cas, no és l’avantsala de cap notícia. Segons els termes d’aquesta murmuració, sectors veterans del PP i exdirigents socialistes estan tramant una alternativa –alguna cosa semblant a un govern de concentració– per al cas que la situació socioeconòmica d’Espanya empitjorés fins a nivells insuportables. La notícia falsa es guarneix a les tertúlies amb detalls que li donen certa excentricitat, com, per exemple, la participació d’Aznar en això que alguns denominen “simple reflexió”. Tanmateix, res d’aquest rumor –per versemblant que els pugui semblar a alguns– és cert. Li manca fonament. El PP disposa de majoria absoluta en el Congrés i en el Senat, governa en la majoria de les comunitats autònomes i aviat disposarà de més afecció als òrgans estratègics de l’Estat. Més encara: aquest poder polític, des del moment que implica una potencial coherència sobre les dures mesures que el Govern haurà d’adoptar, és la carta principal d’un Rajoy que no passa pels seus millors moments, sinó tot el contrari.
El fort desgast de l’Executiu espanyol i del seu president té a veure amb la falta de discurs polític (bé s’anomeni relat o narrativa de la situació) i l’absència d’un lideratge fort. Els incompliments, contradiccions i errors de comunicació i de percepció tenen el seu origen en la imprevisió i en la descoordinació, aspectes en els quals la Moncloa hauria de treballar molt a fons.
També es relacionen amb una estructura orgànica governamental deficient: és necessari un vicepresident econòmic que posi fi a la bicefàlia Montoro-Guindos i l’ombra sobre tots dos d’Álvaro Nadal, cap de l’oficina econòmica del president. Resulta urgent, a més, un pla director de comunicació que faci que el Govern espanyol superi una assignatura en la qual suspèn clamorosament. Això últim no té a veure –ni tan sols ni principalment– amb la gestió de la secretaria d’Estat de Comunicació, sinó amb l’absència d’interiorització general en l’Executiu que la comunicació és una variable estratègica de la seva acció de govern. Totes aquestes circumstàncies, emmarcades en el fort deteriorament de l’economia, podrien conduir Rajoy a una remodelació governamental, però en cap cas a declinar a favor d’un innecessari i inconvenient Govern d’unitat o de concentració.
Sembla obvi que el PSOE continua fet miques i no recull el que el PP es va deixant al camí. El PNB és absolutament reticent a qualsevol compromís d’aquest ordre i CiU –que no està en aquesta sintonia–hi dóna suport des de fora i trencaria el seu esquema si hagués de fer-ho amb una eventual incorporació al Govern que el PP no podria, a més, compensar amb el pacte fiscal per a Catalunya. Esquerra Unida és en una galàxia sideralment llunyana de la del Govern i UPyD s’ha constituït en un outsider. És possible una relativament propera remodelació del Govern espanyol. Però, fins i tot en la pitjor hipòtesi, que seria la intervenció, Mariano Rajoy continuaria a la presidència. Aquest és el mandat popular i la seva responsabilitat. I si hi hagués dubtes, vegeu la sessió de control (a mata-degolla) d’ahir al Congrés dels Diputats.