Tan dolenta és la senyora Merkel?
Cada dia llegeixo en articles, o sento en tertúlies de ràdio i televisió, que una mateixa persona afirma que els mals d’Europa provenen de la falta de lideratge i, tot seguit, es queixa que és la senyora Merkel la que l’exerceix. En què quedem: hi ha hi ha lideratge o no? Les dues coses no poden ser certes alhora. Al mateix temps, també assistim a una altra paradoxa. Els mateixos que censuren amb vehemència el disbarat de la despesa inútil dels poders públics espanyols durant els últims anys, també desqualifiquen la senyora Merkel, amb el mateix ardor retòric, per obstinar-se que la UE imposi Espanya, i altres països meridionals, polítiques d’austeritat. Per què critiquen qui està donant-los la raó?
Existeix ja un ampli consens que una de les causes de la crisi és la despesa pública i privada excessiva que ocasiona un deute extern creixent, també públic i privat, i dóna lloc a una situació d’insolvència per part de les administracions, els bancs, les empreses i els particulars. En més o en menys, per acció o per omissió, aquí han pecat, si no tothom, afirmarho seria exagerat, sí molts, entre ells bastants dels que atribueixen els seus errors als altres. Està de moda donar la culpa a polítics, banquers i empresaris irresponsables. I és just. Però també han d’assumir les seves culpes, en la mesura que les tinguin, els ciutadans.
En què han pecat aquests?, em direu. Com a mínim en dues qüestions: a viure del crèdit i de la hipoteca i a no exercir un control adequat sobre els nostres polítics. Quan el banc ens oferia una hipoteca el valor de la qual superava el preu del pis que acabàvem de comprar, no se’ns ocorria, per un mínim sentit comú i fins i tot sense ser experts en economia, que allò era un disbarat que no podia durar? Aquí hi tenen molta més responsabilitat les entitats financeres perquè a causa dels seus coneixements eren més conscients del risc i, tot i així, ens empenyien a assumir-ho sense informar-nos del perill. Però els particulars també érem en molts casos culpables per cobdícia o estupidesa. No amaguem el cap sota l’ala.
I no volíem una escola a la cantonada, una universitat a cada capital de província, unes autovies per les quals no circulaven automòbils, un tren de la més alta velocitat possible i, sens dubte, un aeroport, encara que fos de joguina, quan el de debò era tan sols a uns quants qui- lòmetres? Tot servei ha de ser el més a prop possible de la nostra porta: aquest era el nou dret creat dins de l’eufòric clima d’aquells feliços anys de l’abundància a crèdit.
I a sobre ens queixàvem de pagar massa impostos i, com que ens queixàvem, els nostres servicials i incompetents polítics els abaixaven: tenien més interès que els votéssim a les pròximes eleccions que no a defensar amb intel·ligència i serietat els nostres veritables interessos, aquells que tenen en compte el llarg termini. És que no sabíem que res no és de franc, el més elemental principi econòmic, com comprovem en la vida de cada dia? Perquè, a més, qui guanyava les eleccions no era qui millor argumentava les seves propostes sinó aquell que formulava més promeses. Promeses que pensava pagar amb pólvora del rei, és a dir, traslladant-ho a aquests temps, amb diners del poble. Ara comencem a pagar aquestes promeses demagògiques i sembla que la broma s’allargarà un temps. Per tant, polítics, banquers, empresaris, particulars i tota la cort de cada un d’aquests grups (partits, patronals, sindicats, executius, mitjans de comunicació, universitats), n’hem estat responsables. Hem demostrat que, com la canalla a l’escola, no se’ns pot deixar sols: necessitem controls que ens lliguin perquè no fem ximpleries. Sols som un desastre. Oi que estem convençuts d’això? Doncs bé, ara estem acusant de ser el dolent de la pel·lícula qui vol imposar-nos aquests controls.
Em refereixo, com és natural, a la senyora Merkel que, efectivament, exerceix de vegades el seu paper amb aires repel·lents de senyoreta Rottenmeier. Però, ¿no té força raó la senyora Merkel, no ens convé la seva mà fèrria per veure si d’una vegada els europeus del sud ens comportem com a adults i deixem de ser infants entremaliats com l’entranyable Heidi? Merkel, naturalment, ens serveix de símbol d’una cultura cívica i una ètica social luterana, fins i tot puritana si filem prim, de la qual potser ens convindria, en alguna mesura, contagiar-nos. Encara més, de la qual és imprescindible que ens contagiem si volem sobreviure dins d’un món nou en el qual la vella Europa ja no és l’àvia rica de qui els néts poden abusar sense por que la seva fortuna s’acabi.
No entro en política econòmica, de la qual no n’entenc. No sé si convé la unió bancària, els eurobons o la mutualització del deute. No sé gaire bé, fins i tot, el significat exacte d’aquestes paraules. Només em refereixo a actituds. Si no ens hem regenerat a nosaltres mateixos, benvinguts siguin els que ens exigeixen la disciplina que no hem sabut aplicar-nos.