Confusió de discursos

Deia Mariano Rajoy, en una improvisada i estranya compareixença el diumenge dia 10, que no havia rebut pressions i que, en tot cas, era ell que havia pressionat Europa perquè oferís una línia de crèdit de 100.000 milions d’euros que després va resultar ser un rescat financer en tota regla i a hores d’ara ja es parla d’un gegantí rescat total d’Espanya i Itàlia que ascendiria a 750.000 milions d’euros.

Deuen haver advertit la velocitat dels canvis en qüestions tan rellevants com és un rescat multimilionari i també es deuen haver fixat en l’aparent frivolitat d’uns i altres quan s’enfronten a aquestes eventualitats que ens convertirien en més pobres, amb menys oportunitats de feina, més dependents i més indefensos.

No hi ha unitat fiscal, política i financera a Europa. No hi ha, si més no, un discurs coherent que pugui ser compartit per la zona euro. Tampoc no hi ha una unitat de criteri ni de capacitat de decisió. El president Rajoy està perdut pels fòrums internacionals sense entendre el que està passant al nostre propi país.

La crisi es deu a les enormes esquerdes que s’han obert en el sistema capitalista occidental

Però el mateix li passa a Obama, Merkel i al flamant Hollande. Ningú no s’atreveix a esmentar que la crisi ha estat produïda per les enormes esquerdes que s’han obert en el sistema capitalista democràtic occidental, en el qual el pes de la política està molt per sota del pes de l’economia i del núvol indeterminat i confús dels anomenats mercats.

Angela Merkel mana molt, però sembla com si no volgués manar. Alemanya no vol ser protagonista de la història en moments crítics. El problema és que no hi pot renunciar. I ha de mirar la seva curta història com a país unificat per no cometre errors tan lamentables.

Europa és avui un cert caos perquè ningú no té autoritat sobre ningú, perquè les institucions funcionen a mig gas i, en tot cas, sempre pendents del que pugui venir de Berlín, París, Londres, Washington o fins i tot Moscou. Si les institucions no tenen l’última paraula, les decisions passen als estats més forts, que poden caure en el perill d’abusar dels més fràgils.

S’estudien els milers de milions d’euros com si fossin xavalla, com si les finances passessin per sobre de les persones i com si els representants dels ciutadans no tinguessin cap altra opció que seguir unes directrius que arriben del caos, canvien d’un dia per l’altre i menen a situacions cada vegada pitjors.

Estem fent tot el possible perquè l’euro ingressi al bagul de la història i sepulti també la mateixa idea d’Europa. Si així fos, tornaríem als vells conflictes, a la desconfiança, als egoismes estatals, a oblidar d’on venim, a la confrontació, que és el natural a Europa.

Hannah Arendt deia els anys cinquanta: “M’agradaria cridar que res d’això no és real, el real són les ruïnes, el real és l’espant del passat, el real són els morts que heu oblidat”.