La migdiada del ministre
Espanya no està per fer migdiades. Ho va proclamar vostè, senyor ministre, davant la plana major de la judicatura de Castella-la Manxa fa uns dies. Té raó que no obeeix a cap lògica que els jutjats tanquin a l’agost. Amb el que ens cau a sobre amb tant d’ERO, tant d’impagament i tanta fallida, no sembla gens raonable que els jutges, els procuradors o els advocats no busquin fórmules per repartir-se els dies lliures com qualsevol que té la sort de fer vacances. Escrit això, un prec, senyor Gallardón: ja n’hi ha prou d’utilitzar la paraula migdiada en va. Prodigiós invent de Sant Isidre, la becaineta és un dels pocs luxes mundans i íntims que el comú dels mortals ens podem seguir permetent.
Pensarà el ministre a què ve tot això. Que vostè es va referir a la migdiada en sentit metafòric. Que Espanya no és Alemanya i no pot adormir-se. Però, benvolgut, fins i tot jugant amb la paraula migdiada en aquest sentit, corre el risc que algú li recordi la seva responsabilitat com a representant que és de la nostra classe política i li pregunti què estava fent vostè quan els inspectors del Banc d’Espanya feien la becaina. No estarien vostè i els seus col·legues de professió dormisquejant –i no fa tant d’això– quan alguns espavilats van decidir legitimar la cultura del pelotazo i el malbaratament, quan es van construir aeroports sense avions, vies d’alta velocitat sense passatgers, carreteres que no van enlloc o teatres mastodòntics sense utilitat coneguda que avui són joies impagables? Vagi amb compte, senyor ministre, amb els jocs de de paraules.
N’hi ha que diuen que la gran migdiada espanyola va començar al segle XVII, quan els reis, els cortesans i els escribans van decidir fer la becaina, res, només un moment, i van passar 300 anys, que ara ja en són 400. Jo no diria tant:
Equiparar el concepte de la migdiada amb l’Espanya que vagareja se li pot girar a Gallardón com un bumerang
Espanya va començar a cabotejar després del 1987, després de l’entrada al mercat comú europeu i l’OTAN. Algú es va creure que aquest país estava a la Primera Divisió i, sorpresa, sorpresa, com en el futbol, per mantenir-se en aquesta categoria cal pencar.
Dels pelotazos i certa immoralitat en la vida pública, en patim ara les conseqüències..., i la imatge d’insolvència d’Espanya als mercats internacionals. Més que una migdiada, això està sent un malson. De vegades fa la sensació que els governants de la becaina (sempre en el sentit metafòric de la paraula, esclar) han perdut el coneixement o el tenen tan estabornit com el d’uns mosquits en un bagul de morfina. Així que, qui ha estat vagant tot aquest temps?
El que cal ara és recuperar la migdiada en la seva accepció original. Perquè no hi ha més felicitat, o gairebé, que aquest costum tan sa d’escarxofar-nos a la butaca i deixar que, lentament, la barbeta se’ns clavi al pit. No es preocupi, senyor ministre, que som multitud els que només fem la becaineta els diumenges. Tinguem la migdiada en pau.