El “Calisay” de Sagnier
Inauguració solemne de la nova seu del Reial Club Marítim de Barcelona. Era un matí assolellat de diumenge: 5 de juliol del 1914. Acte presidit per les autoritats portuàries i municipals. Al voltant era tot ple de públic de gom a gom.
A les 11 es va complir el ritual: benedicció de l’edifici i missa de campanya a la terrassa. Una hora més tard van tenir efecte les esperades regates: a vela, rem i motor, especialitats de la casa. Però just abans van avarar el Parsifal, el iol de vuit remers construït a França i sense parió a Espanya. Cap al tard, la històrica jornada va culminar amb un banquet i l’homenatge a qui l’havia fet possible, el president del club: Rafael Morató.
L’edifici era el més gran de la seva classe, en aquella època, però a més tenia una gran qualitat formal, resultat del projecte d’un dels arquitectes més acreditats del moment: Enric Sagnier.
La forma de l’edifici, certament original i molt cridanera, va estimular la coneguda imaginació irònica popular, que va passar a anomenar-lo l’ampolla de Calisay.
Incloïa una oferta temptadora per als socis: una torre mirador circular que oferia panoràmiques vistoses i ines-
La seu del Reial Club Marítim, inaugurada el 1914, era d’una qualitat altíssima
perades; un rebedor amplíssim feia de transició i conduïa a uns salons molt espaiosos, les galeries, la sala de juntes, els billars, la biblioteca, el gimnàs, el bar i el restaurant. A la part baixa hi havia l’hangar per a embarcacions, els vestidors, les dutxes i els serveis.
El club acollia les seccions de rem, vela i motonàutica. També s’hi impartien classes de gimnàstica, boxa i esgrima; em sorprèn que no hi ensenyessin també natació.
La realitat, doncs, va ser aquesta, perquè el 1911 havien encarregat el projecte a l’arquitecte Eduard Ferrés. La seva proposta, de grandiloqüent inspiració modernista, va ser considerada impossible de dur a terme per raons econòmiques. I és que mentre la Junta d’Obres del Port mantenia la propietat del terreny on s’havia de situar i passava a cobrar un lloguer tot just simbòlic, l’import de l’obra l’havien d’assumir íntegrament els socis.
L’origen de l’entitat es remuntava al 1902, com a resultat de la fusió entre una societat de rem, el Club Catalán de Regatas (1881), i una altra de vela, el Real Yatch Club (1893). El 1913 va ser rebatejat com a Reial Club Marítim de Barcelona.
Per raons imperioses de modernització de la zona del Moll de Barcelona on estava ancorada aquella seu tan imponent, el 1959 no hi va haver més remei que traslladarla al lloc on és avui. L’edifici de l’arquitecte Sagnier ja l’havien enderrocat poc abans. Una llàstima.