Grècia al rescat (l’antiga, esclar)
En espera que els temuts homes de negre aterrin finalment al nostre país (si és que no són ja per aquí d’incògnit, a l’estil de la invasió dels ultracossos), tan sols queda per saber si vindran equipats com cal per enfrontar-se a un aixecament de catifes a l’engròs. Posats a sotmetre’ns a la prova del fregall per força, millor que ens la facin ben proveïts d’aspiradors industrials, fregones mida XXL, escombres a prova de ciment, vestits pressuritzats, matacuques a granel, prou lleixiu per a un casament, i fins i tot pinces per al nas per això de la pudoreta generalitzada, perquè per aquestes barriades hi ha merda per donar, revendre i autocomprar.
Jo els recomanaria que adquirissin també un diccionari d’alemany-espanyol i viceversa, més que res perquè d’aquesta manera, i amb una mica de pràctica, podrien acabar entenent i fins i tot prenent bona nota de tot el que es va dir dimarts passat al Singulars que Jaume Barberà va dedicar a l’extraordinari Emilio Lledó, un d’aquests filòsofs dels quals per desgràcia ja no en queden gaires. Humil i contundent a parts iguals, aquest lúcid pensador, tot ell desbordant humanitat i saviesa ben administrada, va exercir per un dia de més que digníssim iaioflautista de Hamelin.
I ho va fer, senzillament, realitzant una defensa, tan apassionada com amable, de la decència, les virtuts democràtiques, la consciència social i el sentit comú, totes aquelles coses de què tant en sabien els ara menys antics i més reivindicables que mai filòsofs grecs, i que estan sota mínims en les oligarquies, les castes i els clans polítics actuals, siguin d’un signe o altre. I encara que no va parlar directament de retallades, rescats, corrupteles governamentals, estafes bancàries o bombolles immobiliàries, sí que ho va fer –amb tota l’autoritat de què va ser capaç– de l’avarícia, la corrupció mental, la indignitat, la injustícia, la supèrbia i l’estupidesa humana. A més d’un li devien xiular les orelles, sens dubte.
Si alguna cosa va quedar absolutament clara després de sentir-lo pensar en veu alta i parlar sense embuts, és que Emilio Lledó és una d’aquestes persones que no té por d’enfrontar-se al mirall cada matí, conscient que el seu propi reflex no té res a amagar-li, ni res de què avergonyir-lo. Més aviat al contrari. Com va dir el mateix Jaume Barberà com a comiat afectuós, “gràcies per existir”.