Transgressions cordials
EMILI TEIXIDOR (1933-2012) Escriptor i pedagog
Si la memòria no em traeix, quan parlaves amb Emili Teixidor i queies en la temptació d’afalagar-lo gairebé sempre et mirava de reüll i, somrient, deia: “Vols dir?”. I aquest vols dir era una suma entranyable d’humilitat, coqueteria i sentit crític. No era impermeable a l’elogi ni a l’opinió dels altres, que buscava –per exemple, entre els seus joves lectors–, però mostrava certa despreocupació per la transcendència d’allò que feia. Aquests dies són molts els que el recorden com una persona de tracte cordial i vocació de servei: no tenia mai un no si es tractava d’atendre uns escolars, uns lectors, un projecte, ja fos als anys difícils de la dictadura o als moments actuals de confusió i dissolució cultural.
Teixidor va formar-se com a mestre i va estudiar Dret, Lletres i Periodisme. Als anys seixanta va participar en la fundació de l’escola Patmos, vinculada als movi- ments de renovació pedagògica. Al costat d’escriptors com Josep Vallverdú, Sebastià Sorribas, Joaquim Carbó o Oriol Vergés, va començar a escriure per a nens i joves els llibres que no podien llegir. Als setanta viu a París, estudia cinema i participa en la redacció d’una enciclopèdia cinematogràfica. En tornar, dirigeix Ultramar, segell editorial de Salvat, i participa en projectes de ràdio i cinema –és autor del guió d’El vicari d’Olot–. Als noranta, incrementa la seva presència als mitjans i presenta a la televisió l’espai literari Mil paraules. Al tombant de segle és reconegut com un especialista en l’estímul de la lectura i viu, gràcies a l’èxit de la novel·la Pa negre i de la pel·lícula homònima, moments de reconeixement del públic, la crítica i les institucions.
En Teixidor no es poden destriar la vocació literària i la pràctica pedagògica. Va desplegar una ingent obra narrativa infantil i juvenil, de temàtica històrica o centra- da en qüestions polèmiques o d’actualitat, que buscava despertar l’esperit crític i la curiositat lectora. I el 1979, amb els contes de Sic transit Glòria Swanson, comença la construcció literària del seu món més personal: una memòria de la postguerra a Roda de Ter i la comarca d’Osona, un paisatge rural i fabril, que encarna la sordidesa d’aquells anys, econòmica i política, sobretot moral. Hi condueix els lectors a través de la mirada d’un adolescent que descobreix al voltant i en ell mateix les contradiccions de la vida, tot el bé i el mal de què som capaços. I els porta, així, a la transgressió més radical, la que fa qüestionar les falses certeses que més familiars ens són.