L’hora de Miró
Les exposicions a Londres i Washington disparen el valor de l’artista català
Euna nova iconologia que primer sedueix els amants de l’art i després va amarant la resta de la societat fins que els nous territoris descoberts deixen de causar estranyesa i, al final, encaixen perquè l’obra s’il·lumini. Amb ajuda del màrqueting. Després de la gran antològica sobre Miró a dos dels museus de referència del món anglosaxó, la Tate de Londres i la National Gallery de Washington, més la d’escultures a Yorkshire, Sotheby’s va adjudicar dimarts passat Étoile bleue, un oli del 1927, per 30 milions d’euros, la xifra més alta que s’ha pagat mai per una obra de l’artista català. La tela, que va pertànyer al connaisseur Léfreve, havia estat venuda el 2007 per 11,6 mili- l temps dels artistes que revolucionen l’art transcorre a una velocitat els ritmes de la qual es desconeixen. L’obra de Miró ha necessitat que la societat assimilés la nova sensibilitat que proposava. Hi ha artistes, com Warhol, que de seguida connecten amb el seu temps i ofereixen la seva obra com a icones. I d’altres, com Miró, que creen, inventen ons d’euros –el comprador sembla que va ser un col·leccionista japonès–. Gairebé ha triplicat el preu.
Joan Punyet Miró, nét de l’artista català, situa l’oli en la sèrie de teles que va començar amb Ceci est le coleur de mes rêves del 1925, uns anys de fervor pel surrealisme i per la poesia, “en la qual Miró abandona la pintura detallista i inicia una revolució en la seva expressió plàstica que el porta a la insinuació de l’objecte, que ara té una presència al·lusiva, intuïtiva, misteriosa, i equipara poema i pintura, allò que Du-
El quadre subhastat a Sotheby’s pertany a una sèrie que va influir en artistes com Rothko, Klein o Fontana
pin anomena les tableaux poèmes. Blau, més intuïció, més Freud, més Jung, més Breton”.
L’oli Étoile bleue és un exemple de com la pintura de Miró influeix en Rothko o Klein. “Els expressionistes nord-americans havien quedat fascinats amb les Constéllations que Miró va exposar en la galeria de Pierre Matisse el 1943. Si suprimeixes el primer pla, l’arabesc mironià, i mires només el segon pla, el fons del quadre, veus un Rothko. I si ho fas amb La naissance du monde, del 1925, tens el dripping de Pollock. Fontana va veure-hi els seus monocroms esquerdats. Klein tindria en compte com Miró representa l’evocació del cos de la dona per les seves antropometries. El més genial és que, després, als anys setanta, Miró inclogués a la seva obra elements dels expressionistes abstractes nord-americans”.
Respecte a l’imparable auge de l’obra de Miró en els mercats, Joan Punyet observa que “Miró s’ha convertit en un valor refugi, al qual acudeixen els inversors que abandonen les borses per una crisi de l’eurozona de la qual no es veu el final. A més hi ha els col·leccionistes de la perifèria d’Europa que liciten molt fort i els col·leccionistes àrabs, com els de Qatar, que estan creant un nou museu i compren molt car”.
Encara hi ha una altra explicació artística. En aquell altre temps de l’art, que no coincideix amb el cronològic, Picasso va ser el gran pintor que va tancar el segle XIX i Miró, Klee o Duchamp van obrir el segle XX i la seva empremta irradia més que mai a començaments del segle XXI.
L’obra mironiana enllaça amb l’estètica d’un món globalitzat, que ha deixat de girar entorn de l’eurocentrisme. Miró va ser un artista que va connectar amb l’Extrem Orient: la seva primera monografia va ser escrita per un japonès. En la seva sèrie d’obres blaves del 1927, l’artista català, amb la tècnica aconsellada pels textos zen, depura el seu llenguatge, pinta el monocrom blau de la col·lecció Maegh, i després assaja una sèrie de variants de fort lirisme abstracte. És com si, adormida la consciència, flotés en una atmosfera onírica, blava. Una escriptura de signes al·lusius d’un somni ambigu.