Però, què diu el DNI?
Diumenge passat anava per la carretera de Santa Fe, a peu, i vaig sentir que pujaven motos a tota llet. Fins fa molt poc (no se sap ben bé per què) aquesta pista era de peatge. A la casa del Vilar hi havia una cadena. Tocaves la botzina, sortia la mestressa amb una capseta i un talonari amb els tiquets i et preguntava si volies només anada o bé anada i tornada. Vés per on ara que ja no s’hi cobra peatge, al Vilar els cotxes els fan nosa. Per evitar que passin contínuament per davant de casa, han obert una via alternativa, que fa la volta per dalt, esgarrapa mitja muntanya i descalça un bosc de castanyers. De passada, al llarg del recorregut fins a Coll de Te, han anat tallant, aquí i allà, algunes de les sequoies immenses que vorejaven el camí. Són coses que passen dia sí i dia també als parcs naturals d’aquest país i ningú no se n’exclama. Per poc que t’ho estimis, et cau l’ànima als peus.
Les motos que pujaven embalades eren tres quads. Al Dakar els veiem saltant per les dunes del desert, però aquí (tampoc no saps ben bé per què) porten matrícula de vehicle agrícola. Em vaig col·locar a la vora de la carretera i quan els vaig veure que tombaven el revolt els vaig dir el de sempre: que no poden anar a aquesta velocitat en un parc natural, que de vegades hi ha ciclistes que baixen de pressa i que segons com sigui el revolt no senten els motors, amb el perill que això suposa. Un dia de tramuntana, a Llançà, no vaig sentir dos cotxes d’autocross que pujaven per una pista de pas restringit, em van sortir de sobte i va anar d’un pèl que no m’aixafessin. Com que em trobo tot sovint amb motoristes a la muntanya ja sé com les gasten: no
Que uns pinxos d’Arbúcies et demanin el DNI indica fins a quin punt Catalunya s’ha suburbialitzat
accepten mai que no tenen raó i per poc que et despistis t’insulten i t’amenacen. Si van amb noies de paquet (com era el cas de l’altre dia) encara és pitjor. En realitat no vam tenir temps de discutir perquè el paio que obria la comitiva de seguida va començar a cridar: “A veure, ensenya’m el DNI!” I tot seguit: “A veure, tu d’on ets? Segur que ets de Barcelona. Ves-te’n a Collserola”. Cada vegada que jo intentava raonar, ell insistia: “Ensenya’m el DNI!”. O sigui, que si el document nacional d’identitat diu: “Nascut a Arbúcies (Girona), fill de Florenci i Angelina”, ja pots anar amb quad a tota merda, rebentant-ho tot i pobre de qui et digui res.
El meu amic Agustí Martí, que és director d’una escola a Viladecans, em va explicar que quan volia fer entendre a alguns alumnes rebecs que molta gent, com ell mateix, se senten catalans per sobre de tot, els alumnes replicaven: “¿Pero qué dice el DNI?”. Que ara ho diguin uns pinxos d’Arbúcies indica fins a quin punt Catalunya s’ha suburbialitzat aquests darrers anys. Uns paios que s’ho foten tot a l’esquena i en canvi reverencien el nom del seu poble plantat al DNI. Jo, si manés, estaria ben tranquil, amb el carnet d’identitat com a taula de la llei i la selecció espanyola.