Edificis que toquen el cel
Caixaforum revisa, de la torre de Babel a la torre Khalifa, dos mil·lennis de construccions
Des de la bíblica torre de Babel fins a la torre Khalifa a Dubai (acabada el 2010, amb 828 metres, avui l’edifici més gran del món), l’ésser humà ha aixecat construccions cada vegada més altes. El Gènesi dóna notícia de Babel; també Heròdot descriu una torre similar; i els pintors medievals i clàssics –Brueghel el Vell va pintar el quadre de Babel més cèlebre– la van plasmar cadascú a la seva manera. És l’edifici mític de l’antiguitat i, per això, el pòrtic de l’exposició Torres i gratacels. De Babel a Dubai, presentada abans-d’ahir a CaixaForum, que té com a comissaris a Robert Dulay i Pascal Mory. La formen unes cinquanta maquetes (vuit de fetes per l’Etsav, de la Politècnica de Catalunya), llibres incunables, gravats, pintures, fotos o films. En total, dos centenars de peces que conviden a un reiterat passeig vertical.
Aquesta aproximació a les grans construccions s’estructura en set àmbits. Després del de Babel s’arriba al que s’inicia a l’edat mitjana i es prolonga fins al segle XIX. Catedrals com la de Reims (aquí representada amb maquetes de fusta del XIX), pagodes com la de Nankín (que era de porcellana, feia 80 metres d’alçària i va ser enderrocada el 1854) o minarets com els de la mesquita del soldà Ahmed a Constantinoble són algunes de les obres d’aquest apartat, dedicat als edificis alts en cultures diverses. Menció a part mereix aquí un gravat fet el 1601 pel visionari Jacques Perret: un edifici de dotze plantes que anticipa els primers gratacels del XIX.
El tercer àmbit és per a la torre Eiffel. Una gran maqueta, quadres i nombroses fotos d’aquesta construcció documenten aquesta obra frontissa entre el món antic i el modern: l’estructura de ferro anuncia la robusta ànima metàl·lica que a finals del XIX i durant tot el XX permetria elevar més i més les construccions. Els gratacels són, precisament, els protagonistes dels quatre àmbits restants. A La primavera dels gratacels assistim al seu nai- xement. L’il·lustra la maqueta del Home Insurance Building, edifici de William Le Baron Jenney a Chicago, de deu plantes, que l’any 1886 va establir les bases d’aquesta tipologia, segons precisa una segona maqueta de gran detall estructural. Amb El triomf de l’escena nord-americana l’exposició aborda l’època de l’esplendor novaiorquès; l’Empire State Building és aquí l’estrella, representada amb una maqueta original de guix, que es conserva al Museu de la Ciutat de Nova York. A L’expansió del model nord-americà es recull l’influx d’aquest fenomen a Moscou, Madrid, Barcelona o altres
Pagodes, minarets o gratacels reflecteixen la passió constructiva de la humanitat
viles. I a La difusió planetària
dels gratacels s’hi analitza l’heterogeneïtat formal registrada al llarg dels darrers decennis de passió icònica, que s’ha encomanat a tots els continents. El mostrari és ampli: des d’una versió primerenca del Hong Kong and Shanghai Bank, amb el qual Norman Foster va assolir un cim
high tech, fins a la nonada torre ovoïdal d’André Bruyère per a Nova York, la desmesurada torre Khalifa a Dubai i un fotomuntatge de Du Zhenjun entre el somni i el malson: una nova torre de Babel aixecada entre boires en una ciutat xinesa dels nostres dies.