“Alemanya és un refugi”
Angela Merkel, la cancellera alemanya, va abandonar dimarts de puntetes el complex turístic de Los Cabos (Mèxic) així que va finalitzar la cimera del G-20. Va ser l’única dirigent europea que no va convocar la premsa per transmetre la seva valoració sobre el tractat en la trobada. Un fet que revela fins a quin punt la nova dama de ferro d’Europa té feina per davant abans de comprometre una posició oficial del seu país sobre la greu crisi de l’euro.
Mai abans com durant aquests dos dies no hi havia hagut tanta pressió sobre la cancellera perquè acceptés un canvi de rumb en la crisi de l’eurozona. Barack Obama, el cada vegada més preocupat candidat a la reelecció presidencial als EUA, va dedicar 45 minuts a un intens cara a cara amb la líder socialdemòcrata alemanya. No han transcendit detalls sobre la conversa, però no és difícil conjecturar sobre les línies generals: és necessària una acció contundent per canviar el rumb de persecució dels mercats als deutes d’Espanya i Itàlia. Les declaracions en el mateix sentit, és a dir, reclamant compres institucionals de bons dels dos països esmentats, de François Hollande, David Cameron o Mario Monti, són conegudes.
Com que Merkel no va aparèixer al final de la cimera replicant amb contundents neins les peticions de socis i col·legues, els mercats ja han anticipat que Alemanya acceptarà canviar la política per salvar l’euro. Seria una mena d’assentiment implícit. Estem tots convocats per veure si aquest vati- cini es compleix d’aquí a la cimera que celebraran els responsables dels governs de la moneda única a finals de mes. Però seria convenient una mica de cautela. El silenci de Merkel pot implicar tant l’acceptació del consens aliè com un simple intent d’evitar les previsibles i incòmodes preguntes dels periodistes.
Si la versió optimista, que Alemanya revisa la seva política, fos el rumb que acaben prenent els esdeveniments, Merkel hauria d’atacar a fons per conciliar el que s’hagi pogut acordar a Los Cabos amb el clima polític i l’ànim de l’opinió pública del seu país. I d’això, de moment, no n’hi ha indicis.
A Alemanya el discurs hegemònic dicta que la crisi de l’euro és una crisi de deute (dels països del sud, esclar). No hi ha lloc per plantejar-se que hi pugui haver alguna cosa estructuralment perversa en l’arquitectura de la moneda única que condemni els uns a una austeritat sense fi per pagar deutes i competir en una interminable cursa per la competitivitat contra els altres que gaudeixen d’un sistema dissenyat a mida i que parteixen sempre d’una posició dominant.
El consens a l’est del Rin té clarament definides algunes línies vermelles que no s’han de traspassar. El ministre president de Baviera, Horst Seehofer, de la CSU, formació coalitzada a la CDU de Merkel, ho va dir en una entrevista recent a Der Spiegel: “Hi ha una línia vermella. Si la màxima qualificació creditícia alemanya [la triple A] estigués amenaçada, no podríem concedir nous milers de milions de crèdits garantits”. Seehofer rebla: “Alemanya és un refugi d’estabilitat en un món agitat”. Serà difícil canviar aquesta visió.